Divendres 25 s'havia de celebrar la Final de la Copa d'Europa que, a Espanya, s'anomena Copa del Rei i, anys enrere, Copa del Generalísimo. Com tothom sap, els dos equips finalistes eren l'Athletic de Bilbao i el Barça i se sabia que xiularien mentre sonés l'himne espanyol com a protesta contra el centralisme estatal, la prohibició que hi hagi seleccions diferents a l'espanyola -com passa sense problemes al Regne Unit amb les seleccions de Gal·les, Escòcia i Anglaterra- i, per què no dir-ho, com a vàlvula d'escapament davant el malestar evident per les retallades i la laminació de l'estat del benestar mentre es rescata un sistema bancari, empresarial, judicial, sindical i polític administrat per autèntics delinqüents, amb el cas de Bankia com a paradigma de la col·lusió.
Sabent-se que hi hauria aquesta xiuladissa, la Falange i altres grups feixistes van demanar permís per manifestar-se a favor de la bandera, l'himne i la unitat d'Espanya i contra els separatistes justament el mateix dia que Madrid aniria ple de bascos i catalans amb les seves banderes i l'excitació lògica d'una final. Evidentment, com ja s'ha vist en moltes ocasions, el perill de confrontació no afectava les dues aficions, tradicionalment ben avingudes, sinó la violència que podien generar molts elements feixistes. Res de nou si tenim en compte els milions de morts amb què han sembrat Europa. La Delegada del Govern espanyol a Madrid, aconsellada pel cos de Policia va recórrer el permís de manifestació i, finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va ratificar l'autorització concedida als feixistes argumentant en la Sentència que l'afirmació de la policia relativa a que aquesta manifestació era perillosa es fonamentava "en simples afirmaciones abstractas e imprecisas sin estar apoyadas en datos objetivos y reales"... i que "difícilmente pueden imputarse a los organitzadores". És a dir, els feixistes no són perillosos.
Un dia abans d'aquesta manifestació i de la final de copa, la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre -a més marquesa de no-sé què- va llençar benzina al foc en part com a maniobra de distracció del cas Bankia i del deute de la institució que governa aparegut com per art de màgia. Afirmava Aguirre que si es xiulava l'himne espanyol (que ella considera nacional) havia de desallotjar-se el camp i celebrar-se el prtit a porta tancada. No deia com implementar aquest despropòsit, però com a mínim calia la intervenció de l'Acorazada Brunete i tot el cos d'Aviació. Reblava que què pensarien els catalans si s'ultratgés el seu himne, ignorant o simulant ignorar la referida senyora que els catalans tenim els ous pelats d'aquesta mena d'ultratges i que una xiulada al nostre himne mentre sona en un aconteixement públic ja és una revolució perquè en el decurs de la història el més freqüent ha estat la seva prohibició i l'ultratge dels qui el cantaven, incloses detenció, pallissa i presó. Després de muntar el sidral la marquesa no es va presentar al camp Vicente Calderón, deixant que el Príncep Felip es mengés tot sol el marró de la lideressa madrilenya i del rei caçador d'elefants. Això sí que és patriotisme i lleialtat, xulapona!
La tarda de divendres va haver petits enfrontaments dels feixistes contra grups reduïts d'aficionats del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no van anar a més per la decidida intervenció de la policia i, potser, la Divina Providència. Si bé aquesta actuació policial va ser encertada no es pot dir el mateix de mesures posteriors. Així com es va permetre que els manifestants de Falange dugessin banderes espanyoles preconstitucionals, de Falange i de les SS, als aficionats barcelonistes se'ls van requisar les banderes estelades i els xiulets, i més d'un policia va agredir greument i, per descomptat insultar, diversos aficionats, donant-se algun cas de prohibir que parlessin lliurement català entre ells perquè "estaban en España". Si la policia espanyola actua igual amb els parlants d'altres llengües el turisme es pot veure molt afavorit...
Però no deixem el cas de la Sentència del Tribunal Superior de Justicia de Madrid. Dies abans un dels seus Advocats de l'estat va fer públic que li semblava justificat que hi hagués una manifestació contra "els separatistes". La posterior Sentència d'autorització, però, no manifestava un pensament tan inequívocament reaccionari i amb aquella gràcia inherent al llenguatge judicial venia a argumentar que la manifestació feixista no tenia res a veure amb la presència de bascos i catalans pels carrers de Madrid. Noooo!!
Vegin la perla : "... en este caso y con los datos que obran el los presentes autos el lema de la manifestación "Marcha por la Unidad Nacional" no tiene connotaciones negativas en relación con la final de futbol aludida por lo que no puede entenderse que la elección de la fecha para la realización de la manifestación sea la de hacer coincidir de forma caprichosa su celebración con la fecha de la final del partido de futbol". La pregunta és, ¿mentre redactaven aquest i altres paràgrafs dels Fundamentos de Derecho quants casos va haver d'hèrnia inguinal per l'atac de riure? És clar que, ben mirat, potser s'addiu amb la veritat perquè, efectivament, "la coincidencia no era caprichosa".
El lema complet de la manifestació era "Marcha por la Unidad de España. Contra el separatismo, una bandera". Els convocants : La Falange, el Nudo Patriota Español, La Asociación Vieja Escuela Madrid y el Movimiento Católico Español-Acción Juvenil Española. Aquí tenen la filosofia de la convocatòria :
El text íntegre per tal que el puguin llegir còmodament :
¡Camaradas!
Bienvenidos a esta MARCHA POR LA UNIDAD DE ESPAÑA convocada por multitud de organizaciones patrióticas para combatir a los independentistas vascos y catalanes bajo el grito : CONTRA EL SEPARATISMO, UNA BANDERA.
La unidad de todos los españoles bajo nuestra Enseña Nacional será la mejor respuesta frente al aquelarre separatista que esta noche se prepara. Es deber sagrado de la juventud española acabar con los enemigos de la Patria, que atacan al estado e impiden el resurgir de la Nación Española. Nuestra generación debe terminar la ardua tarea que nuestros antepasados empezaron. ¡A por ellos!
Recordemos con orgullo las palabras del general José Millán Astray, fundador de la gloriosa Legión : "¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la Nación! El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un fino bisturí".
Pero si hay algo más perverso que el nacionalismo vasco, es el catalán, padre de todos los nacionalismos que amenazan sin vergüenza la indisoluble unidad de la Patria. El mismo Sabino Arana se volvió nacionalista después de su viaje a Barcelona. Así pues, hay que dar un severo escarmiento a todos los etarras y polacos que hoy vienen a ultrajar a España, su Himno y su Bandera.
Durante la marcha cantaremos esta estrofa que el invicto Ejército Español entonó cuando la sacrosanta Cruzada Nacional redimía, por la nobleza de las armas, las rebeldes provincias catalanas. La melodía es la misma del himno CARA AL SOL :
Catalán que injuriaste la bandera
que yo he jurado defender:
Morirás como una fiera
por traidor a mi fe.
Catalán, judio y renegado:
Pagarás los daños que has causado.
¡Arriba, escuadras, a vencer,
que en España empieza a amanecer!
¡Arriba España! ¡Viva la Patria!
¡Abajo Cataluña! ¡Muera el separatismo!
Madrid, Capital de España, 25 de Mayo de 2012
Bé, aquest és el pamflet d'una manifestació que, segons el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, "no tiene connotaciones negativas".
Recordem als nostres lectors habituals i -si algú tradueix aquest post i el distribueix oportunament- a les autoritats europees que estan calibrant la solvència econòmica i moral de l'Estat espanyol, que aquest mateix Tribunal, tard o d'hora, intervindrà en el cas Bankia i que la seva independència política, la seva actuació democràtica i ètica, la seva observança de la llei i el seu respecte per la veritat i la imparcialitat per la cosa jutjada són del tot inexistents. Els alts Tribunals espanyols, llevat d'honorabilíssimes excepcions, no garanteixen de cap manera la seguretat jurídica, estan polititzats en la pitjor accepció del terme, i són perfectament capaços d'exonerar la corrupció i el buidatge il·legal dels fons bancaris que el Govern espanyol pretén carregar a compte dels impostos i els drets socials dels ciutadans de l'Estat, especialment dels catalans, i de les institucions i, per tant de la ciutadania, d'Europa a base de quitances, ajornaments eterns, col·lectivització del deute i dels interessos, etc.
No cal dir que el llenguatge del pamflet que reproduïm desmenteix clarament el mite que la dreta espanyola no és vomitivament i descaradament antisemita i que uneix en els seus fantasmes patològics l'odi al jueu i l'odi al català perquè en ambdues comunitats percep amb alarma alguns trets comuns : la resistència a desaparèixer, ja sigui per assimilació ja per eliminació; la defensa dels seus trets d'identitat : la llengua, la història, la literatura, els referents; el seu gust per la negociació, el diàleg i l'acord, que són tinguts com una marca de feblesa infame; el record de les seves derrotes com a homenatge als qui van lluitar, que és percebut com una tara inexplicable; la tradició industriosa i estalviadora, que és jutjada com a vanitat i gasiveria; la tendència a crear, investigar i inventar, quan el més fàcil és aquell famós "¡que inventen ellos!" tingut per savi; la tradició de confiar i premiar els qui et són més propers i saps que t'entendran i et donaran un cop de mà si cal, que tradueixen com una manifestació de conxorxa inconfessable,...
A Catalunya el treball no és una maledicció, l'interès pel préstec no és una vergonya i l'estudi no és una pèrdua de temps. La figura de l'hidalgo és del tot incomprensible, la de l'emprenedor que es juga els seus diners, el seu enginy i el seu temps, admirable. I tenim molts defectes, molts, però també tenim la qualitat d'haver acollit infinitat de pobles, de saber-nos descendents de mil sangs i de no parlar de races perquè no sabríem per on començar.
Que a Espanya hi hagi gent que se senti orgullosa de ser espanyola ni ens sobta ni ens incomoda. Cadascú és -o hauria de ser- lliure de marcar la seva frontera en la mateixa mesura que cada poble té dret a decidir el seu futur. Xiular un himne no és motiu d'orgull. Prohibir-lo, menys.
A la manifestació feixista avalada pel Tribunal Superior de Justicia de Madrid, a part de l'odi manifestat contra els bascos, els catalans i els jueus, van sentir-se crits a favor de "Gibraltar español". És curiós que els qui reivindiquen l'espanyolitat de Gibraltar no hagin reclamat mai la devolució del Rosselló i de part de Cerdanya. ¿S'imaginen una massa de patriotes espanyols cridant "Perpiñán español!"? No, és clar! Ep, ni ganes, eh? La immensa majoria dels espanyols ignoren que el Reino de España va cedir Gibraltar -i Menorca!!- als Anglesos per mitjà del Tractat d'Utrech a canvi de poder brenar-se els catalans, i que 54 anys abans havien regalat el Rosselló als francesos perquè els importava una merda aquella amputació de Catalunya. Un rei espanyol va signar aquell acord al 1659 (el Tractat dels Pirineus) sense avisar els catalans -ni els del nord ni els del sud- i sense tenir les atribucions que corresponia. Un mal dia als catalans del sud els seus germans del nord els van comunicar que de sobte els estaven massacrant per no parlar francès. Mala sort! La lleialtat i el patriotisme dels reis espanyols aleshores tampoc no era especialment respectuós amb Catalunya.
Diuen els ultranacionalistes espanyols que un Tractat tan antic no pot tenir valor al segle XXI. D'acord, perfecte, que se celebrin referèndums lliures d'autodeterminació a Catalunya i a Gibraltar. "Ah, no, això sí que no!". És clar, la via democràtica no la contemplen. Ha de ser, com d'habitud, per la via de l'ordeno y mando, per la vella divisa "por la gracia de Diós", traïcions i morts al marge. Doncs mirin, si de debò creuen que al segle XXI les situacions històriques ja no són immutables se l'hauran de jugar. I es trobaran que a Catalunya -la mestissa Catalunya- probablement perdran i a Gibraltar els resultats els seran aclaparadorament contraris.
Saben per què? Perquè els habitants de Gibraltar fa tres segles van perdre de vista la "Santa Inquisición", van gaudir de llibertat religiosa i política; els jueus van poder tornar a trepitjar terra peninsular passant-se per l'entrecuix aquella ignominiosa sentència del decret d'Expulsió que afirmava "y que no regresen nunca más"; perquè van estalviar-se el regnat d'un psicòpata com Ferran VII, les execucions per Garrote Vil, els "pronunciamientos" del segle XIX, la sagnia de les guerres carlines, el cop d'estat, la guerra i la dictadura franquista, la persecució i execució de maçons i lliurepensadors, la prohibició de les llibertats de culte, d'afiliació política i sindical, d'expressió i de premsa. Els ciutadans de Gibraltar mai no han cantat cap himne amb el braç alçat ni han tolerat cap manifestació antisemita. L'accés a la cultura sempre ha estat un dret i un orgull i el passaport que els ha aixoplugat sempre els ha garantit la seva llibertat i la seva dignitat. A Gibraltar els lladres de Bankia haurien anat a parar a la presó fa anys i els magistrats que van permetre la manifestació feixista no haurien aprovat ni l'exàmen de primària.
Per això als catalans ens agrada tant Gibraltar i la seva gent. Perquè són el revers de la nostra moneda, perquè són el fruit d'una sortosa renúncia espanyola que va comportar -involuntàriament, és clar- llibertat, dignitat i respecte per a la seva gent. Perquè va suposar una illa de sortosa despreocupació, de democràcia, d'esperança, de tolerància, de cultura, de futur. Més aviat que tard serem, com ells, un poble modest i tranquil, dependent del nostre treball i els nostres mèrits, deslliurat d'un jou secular, navegant sol entre l'amenaça dels esculls i la placidesa d'un mar compartit amb els somnis d'altres pobles venturosos.
I, excepcionalment, no enyorarem el passat. Continuarem tenint molts defectes; els nostres maleïts defectes. I les nostres refotudes virtuts, finalment desfermades.
