Arcadi Oliveres. Ni Justícia ni Pau ni vergonya

Arcadi Oliveres per mitjà d’aquest spot dóna suport a la flotilla Rumbo a Gaza. Ho fa, com ens te acostumats, amb el seu verb vibrant, amb aquesta eloqüència que amaga trampes, llocs comuns i manipulacions de manual que amb tanta fortuna arriben i encenen el seu auditori natural o, com sol afirmar, “a la gent”. Sí, Arcadi Oliveres arriba a la gent dient el que molts volen sentir i aprofitant-se d’una crisi i d’un allau d’injustícies que ell no podrà vèncer amb la seva mentalitat ancorada en el miratge de revolucions fracassades. Ho fa investit de dignitats prefabricades servint-se d’una salmòdia bonista i superficial apta per a tots els intel·lectes i repetint els tòpics de manera convincent i mecànica, com el nen que sabia com ficar-se a la butxaca el professor de religió. Ara, en ple segle XXI, ho fa amb tòpics contemporanis maquillats a conveniència : la justícia social, el conflicte israelo-palestí, el tràfic d’armes o els papers per a tots els immigrants. La recompensa és més ambiciosa: convertir-se en un referent moral i intel·lectual de la seva revolució pendent, la que no ha estat capaç de realitzar fins ara, per satisfer la seva megalomania.

Per assolir l’estatus de referent cal ser un home brillant o un avantatgista, i Oliveres no és brillant. Tampoc no és un revolucionari. Arcadi Oliveres és un aparatxik amb un ego desbordant catapultat per dues institucions amb un pes social immens a Catalunya : TV3 i l’Església catòlica, ambdues subvencionades amb els impostos de tots els catalans. Oliveres és un economista amb una única experiència real en el món de l’empresa, concretament de l’empresa de la seva família. La va enfonsar malgrat pertànyer al ram del suro, i això té molt de mèrit. Malgrat aquesta prova d’incompetència manifesta i gràcies a la xarxa de clientelisme polític de l’àmbit eco-socialista (PSC i Iniciativa- Els Verds- Esquerra Alternativa, més grups extraparlamentaris), Oliveres exerceix un seguit de càrrecs que en qualsevol país seriós no hauria ni ensumat, la qual cosa dóna una lleugera idea de per què la Universitat catalana ha esdevingut un desastre precedit pel cataclisme de l’ensenyament mitjà fet a mida dels grups de pressió penjats d’un progressisme inútil i caduc tan ben representat per ell mateix.

Oliveres és catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona en Economia Aplicada, President de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat (invent marxista inútil subvencionat fins al deliri), President del Consell Català de la Pau (un altre pessebre extraparlamentari subvencionat), comentarista i tertulià d’un seguit de ràdios i televisions dependents de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments (que paguen generosament malbaratant els nostres impostos), imparteix conferències i seminaris subvencionats pel Servei d'Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu (dos forats negres escandalosos repetidament denunciats per la Unió Europea que han servit per alimentar la corrupció de partits, sindicats i amics de la solidaritat especulativa), i forma part de la dirigència d'infinitat d’organismes, coordinadores, assemblees i paradetes diverses que es reparteixen autèntiques fortunes destinades a ONGs opaques que solen coincidir en la relativització del valor de la democràcia i la condemna de l’economia de mercat.

Un dels seminaris subvencionats impartits per Oliveres duu per títol “Gestió del Talent”, promocionat amb el lema “Conversa amb savis”. Què feliç deu ser aquest home, tractat darrerament de savi, d’expert en economia mundial i de pare intel·lectual del moviment dels Indignats! Quin regal per a un pessebrista subvecionat des de mitjans dels anys 80!

En una interessant entrevista concedida a El Punt el maig de 2009 on Oliveres afirmava “he calculat que Catalunya no perd diners en el tracte amb Espanya”, el seu entrevistador remarcava que “El seu compromís l'ha obligat a assumir durant anys un munt de càrrecs en el món de la solidaritat”. És cert, solidaritats al marge, Oliveres és un home imprescindible i insubstituïble, per això s’ha de sacrificar ocupant càrrecs a les següents entitats:

Consell de la Ciutat de Barcelona
Institut Víctor Seix de Polemologia (actualment director)
Comitè Internacional de la Fundació per la Pau
Societat Catalana d’Economia
Consell Assessor d’ATTAC (Associació per la Tributació de les Transaccions Internacionals)
Consell Editor de revista Monthly Review
Consell Editorial de la revista Foc Nou
Patronat de la Fundació Tam Tam
Institut Català Internacional de la Pau
Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda al Refugiat (ACSAR)
Comité Científic del CCDR (Centre de Desenvolupament Rural de la universitat de Lleida)

A part, com tothom sap, és el president de 'Justícia i Pau', una ONG de l’església catòlica fundada l’any 1968 i esperonada a partir de 1971 per l’arquebisbe Narcís Jubany, un home compromès amb el Concili Vaticà II. En els seus orígens, aquesta organització va ajudar, malgrat tota mena de limitacions, els presos polítics del franquisme a Catalunya. A mitjans dels anys ’80, mort el dictador, anant sobre segur i amb un arquebisbe vell i malalt, Oliveres va fer-se amb el control d’aquesta ONG. Actualment 'Justícia i Pau' és “una associació pública de fidels segons el Codi de Dret Canònic, erigida per l’arquebisbe de Barcelona en l’àmbit d’aquesta diòcesi, i inscrita com a entitat religiosa en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia amb el núm. 2321-SE/C”. El seu President -Arcadi Oliveres- és nomenat anualment per l’arquebisbe de Barcelona. Potser aquesta vinculació explica per què Oliveres dedica el seu temps a denunciar l'economia de mercat o Israel i evita pronunciar-se sobre el tortuós submón de les finances vaticanes o sobre els casos de pederàstia silenciats durant tants anys amb paràboles pietistes i amb indemnitzacions sufragades involuntàriament pels fidels.

La comptabilitat oficial de l’ONG presidida per Oliveres, per cert, és un desastre que no ens resistim a analitzar. 'Justícia i Pau' és una organització deficitària malgrat ser subvencionada en un 66 % amb els impostos dels catalans (“la gent”!!). Els seus socis amb les seves quotes cobreixen menys del 15% de les seves despeses, una quantitat inferior al seu dèficit. El seu personal fix i els professionals contractats consumeixen entre el 58 i el 65% del seu pressupost; és a dir, el que els paguem nosaltres sense cap Referèndum ni cap Assemblea a la Plaça Catalunya. No cal ser una llumenera de la comptabilitat per demostrar que les subvencions rebudes en concepte de trobades, xerrades i publicacions en realitat van a parar a remuneracions. O, dit d'una altra manera, amb quatre vídeos del senyor Oliveres penjats a YouTube els resultats socials serien iguals o potser més òptims i els catalans ens estalviaríem despeses supèrflues.

Alguns lectors pensaran que els 190.000 € regalats en forma de subvencions a l'ONG del senyor Oliveres l'any 2008 són una quantitat modesta en l’oceà del malbaratament suïcida de l’anterior govern tripartit. Bé, estem parlant de més de 30 milions de pessetes, que no és cap broma, sobretot tenint en compte que les paguem tots plegats a escot, inclosos els pensionistes, els aturats i els joves amb estudis que el màxim a què poden a aspirar és a emigrar o a repartir pizzes amb sous de misèria. Però, amb tot, ¿pot ser que aquesta inversió sigui profitosa socialment? La resposta és : sí, per als aprofitats que es passen la vida bescantant la democràcia parlamentària mentre xuclen una bona racció dels nostres impostos és una autèntica bicoca. En el cas de ‘Justícia i Pau’, aquest diners es justifiquen amb cinc o sis Comunicats anuals denunciant la indústria i el tràfic d’armes que ningú no llegeix, serveixen per pagar alguns sous i, sobretot, per alimentar la campanya de màrketing personal d’Arcadi Oliveres, el nou apòstol de la democràcia assembleària, que - com sap tothom mínimament informat- és una cosa que acaba dirigint i beneficiant a qui millor manipula “la gent”.

Les darreres proeses des senyor Oliveres no tenen preu. Servint-se de l’aixopluc de l’Església catòlica, de la Universitat, els partits afins i els mitjans de comunicació (especialment TV3) Oliveres va donar suport públic al bloqueig del Parlament de Catalunya, un acte antidemocràtic i indigne on vam poder contemplar una turba insultant, escopint i humiliant els nostres parlamentaris. Aleshores l’Arcadi va començar a fer marxa enrere, no fos cas que algú l’acusés d’incitar un acte que està penat amb cinc any de presó. L’endemà, per compensar i quedar bé amb la gent, va insinuar que alguns membres de la policia de Catalunya havíen provocat els incidents. Passades unes hores, en saber que el Conseller d’Interior estava disposat a demandar-lo per calúmnies, va fer-se enrere. Si fos per l’Arcadi Oliveres, llençar la pedra i amagar la mà s’hauria convertit en un esport olímpic.

La cirera del pastís amb què ens ha obsequiat aquest campió de la contestació subvencionada han estat unes declaracions a la revista La Bústia, publicació del Baix Llobregat afí al PSC. Afirma Oliveres que “el capitalisme és inadmissible, que és pervers i un sistema a destruir”, quan el realment pervers és la falta de mecanismes de control o la renúncia a aplicar-los per impedir l’abús, la depredació i el resultat a què condueixen; és a dir, una crisi brutal com la que estem patint. El capitalisme, com la circulació rodada, és el millor sistema per avançar, i no es pot eradicar de la mateixa manera que no es pot prohibir el trànsit per carretera amb l’excusa que hi ha irresponsables o criminals al volant. Calen un codi de circulació, un codi penal i mesures coercitives i punitives que impedeixin el delicte i el caos. Això és el que ha fallat a causa de la cobdícia, la ineptitud i la corrupció. I no només ha succeït als EEUU, no.

A Catalunya durant set anys un govern que es feia dir d’esquerres entre d'altres indignitats va concedir tota mena de privilegis a la banca i a les seves empreses a canvi de condonacions de deute. Els partits del govern van manegar i buidar les caixes d’estalvis amb total impunitat i el senyor Oliveres no va denunciar aquest malbaratament escandalós. Quants diners en forma de subvencions va rebre 'Justícia i Pau' durant aquests set anys? Quin ha estat el preu d’Arcadi Oliveres per callar la corrupció desbocada responsable en gran mesura de la ruïna del país, les retallades i el negre futur dels joves que ell diu defensar?

En l’esmentada entrevista, Oliveres exigeix que s’empresoni els banquers però no demana cap responsabilitat pels anteriors governants que ens han deixat un deute astronòmic i han exercit de banquers. Conclou que “el partit socialista no ho ha fet tan malament” i afirma que el canvi polític decidit democràticament a les urnes “no pot ser de cap manera”. Qui és aquest senyor per decidir el que pot ser i el que no pot ser menyspreant la voluntat popular exercida lliurement? Com pensa oposar-s’hi, fent una campanya d’agitació antiparlamentària, potser? És això? L’horror vacui davant la previsible devallada de subvencions és el motor primer de tant furor justicier i de tanta loquacitat sobtada?

Qui pot prendre’s seriosament que l’especulació indecent dels aliments per uns mercats desregulats s’aturarà gràcies a gent que proposa que sortim de l’Euro? Quina justícia pot esperar-se d’algú que dóna suport a una pantomima com el tribunal Russell contra Israel on la sentència està redactada abans de concloure el judici i on els seus magistrats fan declaracions públiques condemnant l’acusat abans de la celebració de les vistes? ¿Quina pau pot provenir d’algú que dóna suport a una flotilla mentint a consciència, silenciant el terror que Hamas imposa a la seva pròpia població, amagant que Hamas té com a propòsit en la seva carta fundacional la destrucció de l’estat d’Israel i que des de Gaza es bombardeja territori israelià, ignorant que des de fa cinc anys hi ha un jove jueu segrestat en condicions infrahumanes a qui la pròpia Flotilla menysprea?

Durant massa anys els catalans hem hagut de subvencionar per força grups i individus penjats de revolucions ràncies que han dut els seus pobles a un malson de masmorres, subdesenvolupament i demagògia. Arcadi Oliveres forma part d’aquesta elit impostada que, incapaç d’assolir una representació parlamentària significativa, grimpa amb el diner públic i es permet donar lliçons d’ètica i de solidaritat. La seva megalomania, la supèrbia de creure’s amb el dret de forçar una societat falsament utòpica i la deshonestedat de servir-se dels diners i els mitjans públics per exercir com a autèntics lobbys els incapaciten absolutament com a referents morals o intel·lectuals.

El passat 21 de desembre, després d’haver perdut estrepitosament les eleccions i sis dies abans de la presa de possessió del nou president, el govern en funcions va resoldre la concessió d’una pluja de milions d’euros a diverses ONGs d’acord a una convocatòria preparada mesos abans. Es tractava de subvencions pluriennals condicionant els pressupostos fins l’any 2012. Aquí tenen dues partides a favor de 'Justícia i Pau' per un import de 180.000 € :

Diners desviats, llençats inútilment per mantenir els privilegis de la reacció disfressada d'utopia. Així s’han mantingut centenars de demagogs i d’impostors. Aquesta és la veritable cara de l’Arcadi Oliveres. Ni justícia, ni pau, ni vergonya.

AMB LA DEMOCRÀCIA NO S'HI JUGA

Aquest home és un dels 135 diputats del Parlament de Catalunya. Algú que ignorés el que va passar ahir podria preguntar-se si va armat i per això els qui l'envolten es veuen forçats a alçar les mans. I no, les imatges, una vegada més, enganyen. Aquest diputat, com d'altres, va haver d'entrar al Parlament després de suportar durant centenars de metres els insults, les empentes i les escopinades de desenes de progre-feixistes disposats a fer una cosa tan natural i democràtica, per a ells, com és impedir que un Parlament democràtic es reuneixi lliurement. Només els moviments reaccionaris impedeixen la normalitat parlamentària. Només els totalitaris neguen la legitimitat democràtica. Només els tramposos que s'han criat veient altres tramposos fingint ser pacifistes poden tenir la poca vergonya d'alçar les mans mentre escupen un representant de la sobirania popular. No els agrada? Que constitueixin un partit i passin l'examen! Perquè ahir no vam veure uns joves protestant carregats de raó, vam veure una turba antidemocràtica assatjant covardament els membres del nostre Parlament, marcant amb esprais els dissidents, encerclant i insultant un cec i amenaçant-lo de separar-lo del seu gos pigall. I demà què, un pogrom?

"Cerrado por revolución". Això proclamava un cartell plantat a la reixa d'accés principal al Parc de la Ciutadella. A part d'il·legal i colpista, ¿se'ls acut res més pueril que creure que impedint l'entrada al Parlament no es discutiran els pressupostos del país? Es pensen que a l'era d'Internet els diputats serien incapaços de discutir-los i aprovar-los? Perquè sense pressupostos un país s'atura i ja no calen ni retallades perquè s'abaixa la persiana del país sencer i s'ha acabat. Els Indignats no volen retallades. I qui les vol? Quan siguin grans no voldran estar malalts ni que es mori la gent que estimen. Qui ho vol? A una immaduresa esfereïdora cal afegir els estímuls que han anat rebent al llarg de la vida per assolir un grau d'irresponsabilitat tan preocupant : uns pares abdicants, un sistema d'ensenyament manicomial, uns referents penosos, uns serveis d'informació públics dirigits per pertorbats i, sí, una classe política que fa massa anys que no està a l'alçada. Perquè si hi estigués s'imposaria mètodes eficaços per impedir la corrupció, compliria amb els seus compromisos polítics, reformularia el sistema d'ensenyament i no permetria que una minoria de manipuladors i antisistemes de saló continués mentint i rentant el cervell de la població amb els seus informatius pro-Hamas i amb els seus gurús, com l'inefable Arcadi Oliveres, tot bondat. Aquest president vitalici de la relíquia cristiana Justícia i Pau va anar a donar un dels seus sermons a la canalla la vigília del setge al Parlament i els va dir, amb el seu llenguatge farcit de tòpics que oculten l'espantosa alternativa a la democràcia parlamentària, que l'endemà es reunien els senyors diputats i uns que són moooolt dolents ens retallarien tot de drets inalienables -i les subvencions, ¿eh, Oliveres?-. Veient el caire sinistre que anava prenent la jornada, el bo de l'Arcadi va anar desmarcant-se poc a poc de la seva responsabilitat amb un toc jesuític inconfusible : "troba encertat el bloqueig al Parlament però condemna la violència". Passades les hores va anar matisant i "També ha condemnat que s'hagi impedit l'entrada dels diputats i que això hagi afectat el correcte funcionament del Parlament". Que bonica és la bondat! I què es pensava que era un bloqueig al Parlament? Potser s'imaginava que els diputats serien tan irresponsables de cedir al xantatge? El setge a un Parlament és un acte delictiu i profundament antidemocràtic que violenta la voluntat popular, per més que ho endolceixi un hipòcrita disfressat de pacifista sostenible.

"Avenida Indignación". Canviar el nom dels carrers és molt fàcil. Quan els feixistes van entrar a Barcelona van trigar menys d'una setmana a canviar tot el nomenclàtor... i també ho van fer en castellà, per cert. Potser molts d'aquest impresentables venen de terres llunyanes i no saben que les retallades ens les imposen Europa, Espanya i la lògica matemàtica que es desprèn de no tenir ni cinc al calaix; potser no saben o callen que Catalunya pateix un espoli fiscal anomenat solidaritat per collons que ens suposa un dèficit fiscal de fins a 22.000 milions d'euros anuals i que els anteriors governs es van polir durant set anys els diners, els fons, el prestigi i la vergonya del país repartint i repartint-se el que no els corresponia. Els dos governs Tripartits eren tan progressistes! S'assemblaven a aquells pares que deixen saltar els nens sobre el sofà i que quan passat un temps se'ls troben fumant-se un porro els regalen un cotxe. Tot joia i alegria. I ara ve quan no es poden pagar les lletres del cotxe i s'han acabat els viatges i la setmanada. La vida té aquestes coses!

Ben diferent és la protesta absolutament legítima tant dels joves que han estudiat com de la gent que després de molts anys de treball es troben sense feina ni cap perspectiva. Hi ha cicles econòmics i hi ha governants ineptes, molts dels quals després d'enfonsar un país es dediquen a tapar els seus despropòsits acusant injustament els qui han de redreçar la situació a la desesperada. Un dels grups que va donant lliçons d'ètica i que pretén tenir una solució justa i fàcil per a tots els mals és ICV-EA, els eco-comunistes que s'han passat set anys al govern perquè els va tocar la rifa de ser un partit frontissa imprescindible per formar una majoria suficient. La seva obra de govern, especialment en la segona legislatura, va ser un autèntic cataclisme. Ahir el seu portaveu, Joan Herrera, es vantava d'haver entrat a peu al Parlament, ell i el seu petit grup parlamentari, suggerint que en canvi el President de la Generalitat havia arribat en helicòpter. Callava que el cotxe del President va ser assaltat i colpejat i que Herrera i el seu grup van entrar custodiats per la policia de Catalunya, la mateixa policia que va dirigir el seu company de files Joan Boada, que va ser l'únic diputat que malgrat aquesta protecció i a pocs metres del recinte, va apretar a córrer. Aquest fet ens va causar una sensació d'incomoditat i d'abatiment indescriptible, i vam recordar aquell 11 de setembre de 2009, quan essent Boada secretari general del Departament d'Interior uns altres Indignats van ser situats estratègicament a les primeres files de l'acte central de la Diada de Catalunya perquè poguessin escridassar a plaer a la cantant Noa, convidada pel mateix Govern de Catalunya, pel fet de ser israeliana. Algú que servint-se del seu càrrec va ser tan deslleial amb el seu govern, amb la seva convidada i amb Catalunya ahir va ser l'únic que va córrer. És un trist resum.

Ahir el Parlament de Catalunya va ser assetjat; però malgrat totes les humiliacions tots els diputats van arribar-hi i la sessió va poder celebrar-se. Ahir els periodistes que cobrien els successos van ser colpejats i insultats; malgrat això, van ser al peu del canó, els diaris han sortit i hem pogut veure les imatges i els reportatges que tan males estones els va costar. Ahir la nostra policia va fer un esforç immens per no caure en la provocació i per aconseguir que el Parlament es reunís sense haver de lamentar víctimes. Ara és l'hora dels jutges. Cal que els tribunals apliquin la justícia amb rigor, que els detinguts que es demostri que van intimidar els parlamentaris paguin com correspon i que, si encara no s'ha legislat en aquest sentit, es legisli amb urgència per aplicar penes administratives suplementàries que suposin per als condemnats la prohibició de cursar estudis superiors a Catalunya, l'expulsió de la funció pública, l'exclusió de tota subvenció a perpetuïtat o l'expulsió del país dels estrangers implicats. Perquè el que va passar ahir no és una anècdota i no es pot tolerar que es repeteixi. Si d'ara endavant resulta impune una tourné de persecució dels representants de la voluntat popular democràticament elegits avui assetjant el Parlament, demà aïllant el Palau de la Generalitat, sempre ocupant l'espai públic, potser acabarà sortint al carrer la gent que no està disposada a deixar les seves llibertats i els seus drets en mans d'uns jmers rojos improvisats que l'únic que sabrien administrar és el terror. Amb la democràcia no s'hi juga.

Aquelles paraules de Hillel Neuer

Els nostres lectors ja deuen haver vist que mantenim en la franja lateral del nostre blog aquest vídeo on Hillel Neuer fa una denúncia demolidora de la hipocresia gairebé indescriptible del Consell per als Drets Humans de les Nacions Unides. Neuer és Director executiu i portaveu d'UN Watch, una ONG que lluita per la defensa dels drets humans supervisant precisament què fan per garantir-los l'ONU i, especialment, el seu Consell per als Drets Humans.

Aquelles paraules de Hillel Neuer aquests dies són més oportunes que mai. El Consell feia poc que s'havia constituït en substitució de la Comissió per als Drets Humans perquè una majoria de membres de l'ONU consideraven que aquesta era massa propera als EEUU. El resultat va ser aquest organisme format per 47 estats no permanents, una mena de vaixell dels bojos on tenen veu i vot dictadures salvatges que en l'únic que es posen d'acord és en que cal parlar de qualsevol tema que no tingui a veure amb elles mateixes. En conseqüència mai no es condemnarà una violació de cap país musulmà perquè entre ells es tapen les vergonyes i, conjuntament, protegeixen la impunitat d'altres dictadures per teixir una espessa xarxa de favors i omertà. Rússia i la Xina són dos gegants que val més no fer emprenyar. Cuba, Nicaragua,... són vulnerables però val més tenir-les a bones i comptar amb el seu silenci incondicional. I Europa?... Europa és un caramel. Només cal amenaçar amb alguna denúncia a qualsevol dels seus estats perquè deixi anar una morterada d'Euros a totes les ONG corruptes que treballen per l'islamofeixisme. Els EEUU són uns bons candidats però cal anar amb compte perquè són els que paguen les factures de l'ONU. Què els queda per justificar la seva existència? : Israel, el boc expiatori que ha pres el relleu al clàssic jueu culpable de tots els mals.

Hillel Neuer en aquella ocasió denunciava que el Consell era un instrument per deslegitimar Israel, que sovint es reunia en sessió extraordinària amb aquesta única finalitat i que silenciava les violacions més delirants dels drets humans perpetrades per països membres del propi Consell. En un discurs breu, vibrant i brillantíssim va posar de manifest la perversió del llenguatge i de la moral que es practica com a norma en aquest organisme que silencia les víctimes i protegeix els pitjors assassins contemporanis. El president del Consell, el mexicà Luis Alfonso de Alba Góngora, el va amenaçar d'esborrar les seves paraules de les actes de sessions si tornava a fer un discurs semblant; és a dir, a practicar la censura i una mena de "damnatio memoriae exprés" escandalosa contra la única veu que defensa Israel.

Una de les moltes denúncies de UN Watch va consistir en reclamar que es restablís el mandat d'un observador per a la República Democràtica(!) del Congo, eliminat l'any 2008 pel Consell per als Drets Humans per les pressions d'Egipte, diversos països àrabs i Rússia amb el cínic argument que en el conflicte que assola aquell país "s'havien donat passos positius pel que feia als drets humans", quan es tracta d'una de les carnisseries més brutals, amb un nombre de víctimes que supera els cinc milions i un grau de barbàrie que depassa els pitjors malsons. De res no van servir les reclamacions de la Unió Europea i el Canadà. Segons va denunciar Hillel Neuer "les darreres informacions sobre les atrocitats a la República Democràtica del Congo confirmen el que vam advertir l'any passat al Consell per als Drets Humans de les Nacions Unides". Les peticions de restablir l'observador internacional anaven adreçades a Navi Pillay,
Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, una jutgessa sudafricana encantada amb l'Informe Goldston actualment refutat pel seu propi autor i còmplice d'una de les decisions més escandaloses del Consell per als Drets Humans : deixar fora dels conflictes a examinar les denúncies relatives als homosexuals i al tracte a la dona en el món islàmic.

A Navi Pillay això ja li està bé, però en canvi denuncia que Israel "faci us d'una força excessiva" al Golan davant l'intent d'invasió des de Síria. La poca vergonya d'aquesta assalariada de les pitjors dictadures del món és immensa. Sap perfectament que si Israel no reacciona l'endemà mateix una legió envairà Israel per totes les seves fronteres, com sap que el règim sirià anima i obliga els palestins del seu territori a provar d'entrar a Israel i que les víctimes del dia 5 majoritàriament van morir a conseqüència de les mines plantades per Síria. El comunicat publicat a la web de Nacions Unides on es recull l'última proesa de l'Alta Comissionada duu per títol "Pillay condemna l'assassinat de manifestants de la zona ocupada dels Alts del Golan i urgeix una investigació", i acaba amb una autèntica perla del cinisme "allà on hi hagi proves que s'han comès crims cal que es persegueixin i es sancionin adequadament". Molt ben dit, senyora! Però abans tregui de la llista de crims totes les atrocitats que cometen els seus amos! I no s'amoïni, que els lacais que dirigeixen els nostres mitjans de comunicació l'ajudaran amatents a silenciar les víctimes censurant , esborrant i manipulant la realitat, com per exemple aquestes imatges on es mostra què fan els palestins addictes al règim de Síria amb altres palestins.



Els mitjans de comunicació del nostre país no ens informen mai de l'entramat criminal que des de les més altes instàncies dels organismes internacionals pren decisions amb conseqüències devastadores per a milions d'éssers humans. Per això no sabem que Egipte, Tunísia, Aràbia Saudita, Cuba, Xina, Bahrein, Pakistan i un llarg etcètera de dictadures han format o formen part d'aquesta Comissió vergonyosa o que Líbia n'era membre de ple dret en l'últim període de sessions fins que, fa poc, en va ser expulsada en un acte més d'oportunisme i d'hipocresia, com si no se sabés des de sempre quina mena de dictadura era. Saben quin país va postular-se per substituir-la? Síria!

La proposta no va prosperar perquè, amb motiu de les protestes dels països democràtics i d'algunes ONGs, com ara UN Watch, Síria va renunciar a la seva candidatura. L'estat elegit per substituir Líbia finalment ha estat Kuwait, que com ja deuen saber és el paradigma de la democràcia, la igualtat i el respecte als drets humans. El Consell pot estar tranquil, està perfectament representat per tiranies atroces i per covards indecents.

FEU MOLTA FALTA

Fer Hasbarà a Catalunya és dur, sobretot en català. Cada dia hi ha notícies que hem de recollir, pàgines per enllaçar, vídeos per baixar i comentar. Especialment desesperant és no poder arribar a fer tot el que ens sembla imprescindible, deixar pendents per falta de temps o de prou dades l’analisi d’informes interminables, d’estadístiques, resseguir subvencions institucionals regalades a organitzacions opaques i antijueves. Ens falta temps per denunciar les informacions manipulades i les mentides descarades que propaguen diàriament contra Israel la premsa, les ràdios i les televisions espanyoles i catalanes. La quantitat d’informació és tan ingent i la responsabilitat tan immensa que sovint ens sentim superats, cansats, incompresos, desanimats. Ens demanem si val la pena continuar, quin abast públic té el nostre esforç, quina utilitat, fins i tot quina consideració per a molts d’aquells que defensem.

A aquest desconcert i a aquesta fatiga cal afegir-hi les conseqüències de la crisi brutal que d’una manera o una altra ens colpeja a tots i, també, l’estupor que ens produeix el cinisme i la impunitat amb que s’escampen l’antisemitisme i la judeofòbia disfressats de bonisme progre o parapetats covardament rere la llibertat d’expressió i que compten amb la col·laboració d’uns governants impresentables i d’uns tribunals que són la vergonya d’occident.

Dos amics de la Hasbarà catalana acaben de fer-nos saber que pleguen; el Moré de ‘Catalunya-Israel’ i en Jaume de ‘Entre dos tierras’. Es tracta d’una notícia greu que ens trasbalsa i ens entristeix profundament. Podem entendre les seves raons però els demanem que s’ho repensin, perquè la Hasbarà de Catalunya els necessita de debò. Som pocs i junts hem anat bastint una petita fortalesa per resistir l’aïllament i combatre la mentida, per defensar Israel, la veritat i la democràcia des del nostre petit país. Ens complementem, ens ajudem, ens necessitem.

L’amic Moré fa molts anys que lluita, molts més dels que indica la data de la seva pàgina web. ¿Quantes hores de son s’ha saltat per denunciar la judeofòbia, quants moments de lleure per explicar incansablement la veritat amb encert i passió? Un home que ve de l’antifranquisme i que creu fermament en la democràcia per força s’ha d’indignar davant la darrera sentència del Tribunal Suprem espanyol, que ha absolt els responsables de la llibreria Kalki, prèviament condemnats per l’Audiència de Barcelona a més de tres anys de presó per vendre publicacions en què es justificava el règim nazi i s’incitava al genocidi del poble jueu. Segons el Tribunal Suprem, que es basa en articles del Codi Penal espanyol que conculquen la legislació europea contra el racisme, “la difusió d’aquesta mena d’idees justificatòries del genocidi nazi només seria delictiva si suposés una incitació indirecta a executar-les i quan la seva difusió impliqui un perill cert de generar un clima d’hostilitat que pugui concretar-se en actes violents”. Això ho diu un Tribunal Suprem d’un país europeu! És que la justificació del genocidi nazi no és en sí mateixa una incitació a la hostilitat i a la violència contra el poble jueu? Entenem perfectament que Moré exclami amargament “Per què malbaratar esforços quan res hi acompanya? No ho diem des del desànim, ans al contrari, ho diem des del convenciment de que en un país on els tribunals emparen la negació de la Shoà, l'antisemitisme i la incitació a l'odi racial, no hi tenim res a fer”. L’entenem i, precisament per això, li demanem que continuï denunciant amb força l’antisemitisme que corseca la nostra societat.

En Jaume tanca el seu blog ‘Entre dos tierras’ perquè les seves circumstàncies personals des del dia que la va iniciar fins ara han variat, començant pel motiu que justificava el seu títol. Creiem que en això s’equivoca, perquè sempre serà entre dues terres, sempre; ell i nosaltres i molts companys de la Hasbarà. I, també, molts lectors anònims que no es manifesten mai però que sense que ell ho sàpiga cada matí entren a la seva pàgina per prendre alè, per encarar el dia amb un nou argument i amb la tranquil·litat de comprovar que no estan sols, que algú és al seu costat a la trinxera. Només això ja és un triomf, per modest que li sembli. En Jaume aporta una visió fresca a la Hasbarà catalana, ens parla de gent, d’experiències i de preocupacions que només un home jove i inquiet pot conèixer a fons. En les darreres setmanes ha començat a publicar articles d’opinió i d’analisi en profunditat on mostra la seva solvència com a historiador i una maduresa extraordinària. Vam pensar en ell quan vam escriure l’entrada “Sí, però tenen raó” perquè en Jaume és un jove preparat, intel·ligent i treballador que pateix les conseqüències d’una crisi que ell no ha provocat però que l’afecta molt injustament. Vindran temps millors i trobarà el seu lloc. Mentrestant li demanem que no defalleixi, que continuï lluitant com ho ha fet fins ara.

Els ho demanem a tots dos i també a tots els companys que contribueixen dia a dia amb el seu esforç. S’apropen dies difícils, tots sabem que d’aquí al mes de setembre hi haurà una autèntica ofensiva en tota regla, diplomàtica, periodística, terrorista, d’agit-prop i demonització d’Israel. Se’ns girarà molta feina. El nostre país és petit, però no podem permetre que aquells que criden més, que pretenen intimidar o imposar les seves mentides servint-se il·legítimament dels seus càrrecs o dels seus privilegis als mitjans públics de comunicació se surtin amb la seva impunement. Els qui escampen la mentida contra Israel, els qui silencien o falsifiquen la història de la presència jueva a Catalunya i els qui inciten l’antisemitisme i la violència són la mateixa cosa perquè persegueixen el mateix: la desfeta d’un estat democràtic al qual no li han reconegut mai el dret a existir ni a defensar-se, l’anihilació definitiva de l’esperança del poble jueu.

Com més siguem arribarem a més gent, trencarem més barreres, ajudarem a combatre millor els prejudicis i a informar aquells que no saben on més anar per escapar de la mentida.

Com ens recorda sempre en Moré, “llança’t a cavalcar la causa de la veritat”. Malgrat la incertesa de no saber a quanta gent arribem ni fins a quin punt és útil el nostre esforç, val la pena. Perquè la vida és plena de victòries desconegudes, perquè el nostre premi és la veritat.

Una societat totalitària

Molts dels nostres lectors han pogut veure un vídeo que vam penjar a la portada fa tres dies i que encén la sang a qualsevol persona amb un mínim d'humanitat i de decència.

NOTA: YouTube ens han censurat aquest vídeo de denúncia -que altres pàgines mantenen sense problema-. No ens diuen per què ni ens donen cap dret a defensar-nos. Quedi doncs constància de la denúncia anònima i de la censura que hem hagut de patir. YouTube en canvi manté a la xarxa milers de vídeos nazis, negacionistes, antisemites, sermons homòfobs, panegírics misògins i execucions perpetrats en nom de l'islam. 

Però el poden veure en aquest vídeo de DailyMotion. 

En les imatges podem veure com un "mestre" maltracta els seus alumnes, criatures de sis o set anys, com els humilia i els terroritza impunement, en presència d'altres adults que callen o riuen davant un acte tan covard i repugnant. L'actitud del salvatge que protagonitza aquesta escena és de seguretat en sí mateix, d'orgull, de superioritat.

Aquests fets, contràriament al que indicàvem, no van succeir a l'Iran sinó a Egipte, tal com afirmem al vídeo pujat a Youtube després d'haver introduït les correccions necessàries. Efectivament, malgrat la seva procedència ("Secular Democracy & Human Rights For IRAN: Treatment of Children at school in Islamic countries"), hauríem d'haver advertit que el maltractador parla en àrab. L'escena és tan desvergonyida i brutal que hi ha qui s'ha demanat si no es tractava d'un muntatge. Per què no el passen les nostres televisions?Evidentment, si el seu origen hagués estat israelià les nostres televisions públiques l'haurien passat a tots els telenotícies i fins i tot com a cortineta entre anunci i anunci sense fer-se preguntes. Però això era impossible, pel fet i pel context. Ha passat a Egipte, un país que fins fa pocs mesos passava desapercebut pels periodistes-activistes de la veritat absoluta i que ara figura que és el paradigma de les essències democràtiques. Per això ni l'han mostrat ni el mostraran, no fos cas que algú que encara no hagi caigut en el detall comenci a fer-se preguntes. L'escena és rigorosament certa i va ser gravada d'amagat per una treballadora del Centre, escandalitzada per aquestes pràctiques. Després de córrer per Internet i davant l'escàndol que va aixecar, les autoritats egípcies han detingut aquest delinqüent, que al·lega que "els cops són el millor sistema per a disciplinar els nens".

Hem titllat de "mestre" a aquesta bèstia, així, en cursiva i entre cometes, perquè la seva funció -de la que ell i gran part de la seva societat n'estan convençuts- és precisament aquesta : ensenyar a unes criatures que els quedi molt clar en quina societat viuen; disciplinar arbitràriament, humiliar, crear un estat de terror permanent, de vulnerabilitat imposada i constant, encomanar ressentiment i obediència cega. Amb sort, quan siguin adults, podran fer el mateix als seus alumnes, als seus fills, a les seves dones, als seus súbdits, perquè qui assoleix un estatus de poder, per petit que sigui, té dret a imposar-se. Per això no escolta, perquè no es pot permetre cap diàleg, perquè deixar parlar a l'altre per a ell és un senyal de feblesa i el feble és un inferior. I per això ni tan sols mira què han escrit els nens a les seves llibretes: ja ho sap, ho sap tot i, encara que el que hagin escrit estigui bé, els diu que ho han de fer millor. Cal que aprenguin qui mana passi el que passi.

L'actitud covard dels adults que l'envolten demostra que reconeixen com a natural aquell comportament. Probablement l'han patit en moltes ocasions durant la seva vida o l'han exercit. No defensar aquestes criatures i, sobretot, riure les seves reaccions de terror o de tímida rebel·lió explica moltes coses. Egipte, més enllà de naturalesa del seu govern, és una societat totalitària. Creure que pot esdevenir una democràcia en pocs mesos pot ser una noble mostra de fe en la humanitat, però ben inútil. Ja sabem que aquest dement no representa el poble egipci, però ell i molts que com ell exerceixen, aplaudeixen, toleren o acaten un comportament tan vil, aniran a votar i decidiran amb la seva mentalitat malaltissa qui els ha de governar i quin model desitgen per a la seva societat. Malauradament, arreu hi ha casos de professors autoritaris i violents, però en una societat democràtica el seu comportament és censurat i castigat. Durant la dictadura franquista era freqüent el càstig humiliant davant els companys, el cop de regla a la mà, l'estirada d'orelles i la màxima "la letra con sangre entra" que, amb el temps, va anar minvant i va passar a ser mal vist socialment i acadèmicament. El que podem observar en aquest vídeo, però, depassa l'autoritarisme i el mastegot, és la llavor d'una violació en tota regla. Pública, humiliant, consentida, compartida, aplaudida. Es tracta d'una patologia social escampada per tot el món musulmà.

No passa desapercebut un especial acarnissament d'aquest sàdic amb les nenes, que reben més. Té tanta pràctica maltractant criatures que en un moment determinat podem observar com enganya una de les nenes que es nega a apropar-se-li simulant amb malícia que li lliura la llibreta i així que la criatura va per agafar-la l'estira del braç per poder pegar-la i humiliar-la. En dues ocasions l'energúmen les agafa pels cabells i en un primer impuls dirigeix els seus caps cap als seus genitals. S'ho pot permetre; és "el mestre" i és un home, i això -segons creu- li confereix un poder gairebé il·limitat de cuc alfa del femer. El mateix poder que els militars egipcis reclamen per obligar a les detingudes de tipus polític a  sotmetre's a proves de virginitat al·legant que així protegeixen els soldats de qualsevol acusació de violació. Segons declaracions d'un general egipci a la CNN, calia demostrar que no eren verges amb anterioritat. Tots sabem què ve després d'aquesta humiliació i d'aquesta conclusió reaccionària : que les detingudes no verges són una colla de meretrius i que a partir d'aleshores poden ser abusades i violades amb tota tranquil·litat. Ens demanem una vegada més on són les feministes del nostre país i del món occidental. Només les sentim a l'hora de condemnar el que tothom condemna, com ara el maltractament o l'assassinat de dones per les seves parelles o exparelles; però es fan notar més denunciant autèntiques bajanades, desbarrant sobre si cedir el seient o obrir-li la porta a una dama és una mostra abominable de masclisme i callant sobre el burka que comença a veure's pels nostres carrers i sobre la discriminació de la dona en el món musulmà, que creix dia a dia i voreja l'animalització.

Una dona egípcia va gravar aquesta escena esborronadora que ens recorda el tracte dispensat a les comissaries d'una dictadura. Potser havia provat d'evitar-ho en alguna ocasió, parlant o denunciant-ho, potser ni ho va provar, convençuda que era inútil. Ella també votarà, també decidirà quina societat desitja per al seu país. I votaran molts compatriotes que de ben segur s'han esgarrifat veient aquestes imatges. I, passats els anys, votaran aquestes criatures i moltes més, que sabran que el mestre va ser detingut i apartat del seu càrrec perquè algú va gravar d'amagat aquell esclat de violència i el va fer públic. Però hauran de lluitar contra una mentalitat arrelada, contra una societat totalitària i contra una religió que imposa per llei l'abús i el terror i castiga qualsevol intent de llibertat.

Nosaltres podem denunciar-ho. No fer-ho és un crim.