divendres, 26 de novembre de 2010

CAT JAZEERA

La creació d’una televisió pública catalana i en català va ser una de les decisions més encertades i valentes del President Pujol. Va ser un acte d’estat. Posar en dubte des del poder la seva existència, el seu caràcter de servei públic, la seva catalanitat o una dotació econòmica que garanteixi la seva digna supervivència suposaria un pas enrere descomunal en els àmbits de la normalització lingüística i política de Catalunya. TV3 té molts enemics i, també, molts mals amics disposats a menystenir-la, ofegar-la i privatitzar-la.


TV3 va iniciar el seu camí amb tota mena de traves, començant per la negativa de TVE -aleshores monopoli televisiu- a cedir-li els repetidors i les connexions a la xarxa -pagant, naturalment-. Malgrat tots els entrabancs, l’aventura va tirar endavant i ho va fer amb un equip jove i entusiasta i amb una imatge menys encarcarada i força moderna. Passats pocs anys aquells que havien provat de ridiculitzar que en una pel·lícula del far west un pistoler digués en català la cèlebre frase "yo de ti no lo haría, forastero", van haver d’empescar-se altres insídies.


Avui TV3 compta amb molts professionals brillants i honrats i continua sent tant o més necessària malgrat haver anat acumulant vicis de tota mena, entre d’altres, una tendència al gegantisme injustificable si tenim en compte els avenços tecnològics dels darrers quinze anys, externalitzacions sovint innecessàries o sospitoses adjudicades a dit a canvi de favors, corruptel·les disfressades de cursets i autopromocions de tota mena, i una burocratització paulatina i reblada fins l’absurd pels governs tripartits que l’ han encarit més i més i que dificulta el funcionament i la presa de decisions operatives d’una directiva que en principi hauria de comptar amb la confiança professional de qui la nomena i dels organismes que la ratifiquen. Parlem de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, un garbuix administratiu compost per un Consell de Govern, un Consell Assessor de Continguts i de Programació i una Comissió de Control.


Qui presideix ara mateix aquest desori és Rosa Cullell, històrica delegada per esbandir institucions interessants per al poder, la principal característica de la qual és l’absoluta submissió cap als qui manen -sigui qui sigui-. El cap de l’actual Consell de Govern -el Politburó en miniatura per representar els partits parlamentaris i "garantir" el bon govern i l’equitat democràtica- és Enric Marín, un individu tirant a llefiscós imposat pel Tripartit després de perpetrar una maniobra tan impresentable com ara canviar una llei a mitja negociació per tal que ocupés un càrrec que, per llei, no li corresponia. Si algú no recorda qui és Enric Marín l’informem que es tracta d’un periodista que passava per ser mooolt demòcrata i que un cop va ocupar un alt càrrec a la Generalitat via ERC va tenir un comportament vergonyosament antidemocràtic amb motiu del cas de l’enfondrament del barri del Carmel -del qual sembla que ningú se’n recordi- que ell, des del seu càrrec, va intentar ocultar, va manipular i va fer tots els possibles per impedir que la premsa s’apropés al lloc dels fets. Per cert, aprofitem l’avinentesa per felicitar efusivament una altra honorable membre del Consell de Govern, la senyora Anna Balletbó, històrica militant del PSC i jubilada anticipadament per TVE -amb indemnització esplèndida malgrat haver-hi estat contractada poc temps- per la nova indemnització de 7,4 milions que rebrà de l’Ajuntament de Barcelona per l’expropiació d’un edifici històric i de màxima utilitat pública que, casualment, és de la seva propietat. Un nou acte de justícia, com no podia ser d’altra manera. El socialisme català té aquest detalls impagables.


Però el que pot demolir TV3 per implosió és l’entramat dels seus Serveis Informatius, un grupuscle enquistat i amb un poder immens entestat en pervertir una de les funcions fundacionals de la casa, la de servei públic, amb tota mena d’abusos i privilegis mitjançant l’agitprop més barroera. Aquesta anomalia democràtica va començar a covar-se a mitjans dels anys ’90, amb CiU al poder i ha arribat al paroxisme en els set darrers anys. Només va faltar que un diputat del PSC, Joan Ferran, que freqüentment oficia de bon grat de doberman, deixés anar, com qui no vol la cosa, que a TV3 i Catalunya Ràdio hi havia massa crosta nacionalista per provocar una purga a l’estil soviètic que va emmudir o foragitar les poques veus dissonants que encara quedaven. Només calia aquell gest per instaurar una particular Era del Terror, un dels sagraments revolucionaris més preats… "Y en eso llegó Marqueta"!


Rosa Marqueta és al periodisme el mateix que la guillotina als analgèsics. És la versió catalana de Maria Antonia Iglesias, aquella energúmena que li va etzibar a Pilar Rahola que era "una judía sionista que predica el terrorismo militar" i que anys enrere havia exercit de sinistra comissària política del PSOE als Serveis Informatius de TVE. Aquests dies, com sol succeir en totes les campanyes electorals, els periodistes de la Corporació manifesten públicament la seva oposició als blocs electorals, pràctica certament anòmala en un país normal i inequívocament democràtic que ha estat imposada a petició de TOTS els grups parlamentaris. I és que els partits parlamentaris saben que la primera anomalia democràtica és el segrest de la informació lliure als mitjans públics per part d’una mena d’elit de revolucionaris de saló, radicals, antioccidentals i antisemites. No cabia esperar altra cosa després del nomenament de Rosa Marqueta com a Cap d’Informatius, de Joan Salvat -conegut trotskista- com a cap de Documentals i del reforçament de Joan Roura, sotscap d’Internacional, que ha creat una mena de comando activista dedicat en cos i ànima a demostrar-nos les bondats de l’islam, la perversitat d’Israel, la inviabilitat de la democràcia parlamentària i de l’economia de mercat i les virtuts de tota mena de ONGs tèrboles i moviments alternatius que sempre que han arribat al poder han devastat el país que els ha hagut de sofrir.


Tot això seria passable si aquests individus sufraguessin les seves desbarrades amb els seus mitjans editant una revista de barri, un blog o un canal televisiu d’Internet, però són els responsables d’informar a tots els catalans amb els nostres impostos. L’historial dels despropòsits de Joan Roura és interminable; valguin a tall d’exemple les seves declaracions del 16 de maig d’enguany a El Punt on, fregant el deliri, afirma que les forces internacionals han matat un milió d’iraquians -cosa absolutament desmentida amb dades fefaents-, reclamant que es faci el mateix amb Israel, justificant el terrorisme de Hamas i pontificant que "Israel serà un estat àrab més que es dirà Palestina i on viurà una minoria important jueva". De debò? I què en faran amb la resta d’israelians que no acabin formant part d’aquesta minoria important? Com pot ser que aquest individu amb una ideologia tan determinada i poc democràtica i amb un odi tan manifest cap a Israel sigui el responsable de la informació sobre l’Orient Mitjà a la televisió pública de Catalunya?


Sovint parlem dels lobbys econòmics o financers que acaben decidint com serà la nostra vida. Això també es un lobby. Creen opinió manipulant la informació i ens venen alternatives polítiques minoritàries i totalitàries servint-se d’un mitjà públic sense haver passat per les urnes. Fins i tot en les estadístiques del CAC es detecta aquesta anomalia. A la pàgina 36 d’aquest Estudi del Consell Audiovisual de Catalunya un gràfic ens mostra com entre els anys 2003 i 2005 als Telenotícies de TV3 el temps destinat al conflicte de l’Iraq i al "conflicte entre Israel i Palestina" (sic) va ser el 5,9% i l’ 1,2% respectivament i, sumats, el 42% del temps dedicat a informació internacional!! Això sense comptar els debats, documentals, reportatges, etc. Tots recordem el caire ideològic que van adquirir aquestes hores d’informació, aprofitant el descontentament i l’oposició popular a una intervenció armada a l’Iraq que, en general, compartim. Les hores dedicades a aquests dos temes són sensiblement superiors a les destinades a temes com l’Estatut, els atemptats de l’11 M, l’enfondrament al barri del Carmel, el Fòrum de Barcelona, la immigració i a : economia, medi ambient, conflictes socials, treball, sanitat, ciència i tecnologia, educació i ensenyament, meteorologia i el transit.


¿Què podem esperar d’uns serveis informatius que a penes informen sobre Europa, tret dels assumptes de tipus burocràtic i conflictiu dels organismes oficials? Rebem més informació relativa a les societats marroquina o paquistanesa que sobre l’holandesa, la danesa o, per descomptat, la canadenca, la xilena o l’argentina. El cas és ometre qualsevol dada sobre societats semblants a la nostra, no fos cas que pensessim que malgrat tots els problemes són les que garanteixen millor els drets fonamentals. ¿No han vist mai aquell documental anglès que han emès repetidament i que prova de demostrar que la sharia no està tan malament i que és una forma de justícia ràpida i eficient que el poble pot entendre?


¿De debò algú pot confiar que aquests Serveis Informatius informin lliurement i equitativament sobre una campanya electoral? Fins i tot amb els feixucs blocs electorals imposats són capaços de fer una exhibició de manipulació creativa amb comentaris, descripcions i imatges selectives per afavorir o perjudicar els candidats que els dóna la gana. ¿Qui pot oblidar aquell impagable bloc dedicat a Xavier Trias a les passades eleccions municipals? Breu descripció : pla de Trias parlant al públic. Contraplà d’unes vint persones d’edat avançada assegudes en cadires plegables escoltant-lo en un espai a l’aire lliure semidesert. Pla de Trias parlant i la càmera fa un lent recorregut cap al terra de la tarima on podem veure una caca de gos. Si senyor, amb dos collons!


Aquests dies hem sentit com es queixaven perquè no podien obrir un telenotícies informant que el President Montilla no es presentaria a les properes eleccions perquè "no es pot parlar dels partits fora de l’ordre i el pes parlamentari establert", però han aprofitat tot el procés d’eleccions al Palau de la Música per acusar CiU de corrupció, saltant-se els tribunals de justícia i el dret a la presumpció d’innocència, oblidant els imputats reals i confessos del cas, la creme de la creme de la societat catalana que figura que no va adonar-se de l’espoli -inclosos insignes socialistes i banquers-, callant la implicació de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat en operacions vergonyoses de requalificació irregular i, per descomptat, cobrint amb la boira de l’amnèsia interessada l’allau de casos de corrupció i finançament il·legal dels partits del govern. El súmmum va ser aprofitar el bloc corresponent a Iniciativa per fer sortir els ex fiscals Mena i Villarejo, els Tonetti de la progressia, acusant CiU de ser el partit més corrupte de la història d’Espanya!! Aquests dos senyors que van voler processar i tancar a la presó a un president de la Generalitat durant una campanya electoral, callen que si algú ha anat a la presó ha estat gent de la dirigència del PSC i del PSOE per finançament il·legal i per terrorisme d’estat. Villarejo, el campeador que no va fer res com a fiscal anticorrupció en plena època Gil y Gil o quan els delinqüents del cas Gürtel campaven tan amples, ara es treu de la màniga un hit parade de la corrupció fet a mida de les seves paranoies. És el mateix Villarejo que ha perpetrat un manicomial Codi Ètic de la policia de Catalunya i no ha piulat sobre les responsabilitats polítiques, morals i penals dels qui li paguen el sou pel que fa als cinc bombers de la Generalitat morts cremats per la negligència criminal d’uns comandaments de la Conselleria d’Interior que van convidar el responsable operatiu de l’incendi a anar a dinar a càrrec del contribuent i a desconnectar el seu telèfon mòbil com ho van fer ells per endrapar més tranquils, mentre el caos i la desgràcia provocaven la pèrdua de la vida de cinc homes joves que estaven en el seu lloc complint amb la seva obligació. Van anar a dinar desplaçant-se amb un helicòpter que no va poder socórrer aquells homes perduts enmig de l’infern.


No, no ens ho explicaran, tot això, els Serveis Informatius d’una televisió pública que es vanta d’haver passat amb matrícula d’honor la connexió internacional i la logística informativa de la visita del Papa a Barcelona ocultant que va ser Mediapro l’encarregada de fer-ho. Efectivament, Mediapro, el holding de Jaume Roures, va produir i emetre la visita del Papa tant a Santiago com a Barcelona servint-se d’una petita productora associada, Overon. Un detall : a Galícia com a mínim es va fer la comèdia d’adjudicar la cobertura per concurs i en va ser l’elegida, malgrat ser l’oferta més cara, concretament de 394.471 euros. Sobre la cobertura de Barcelona no se sap quan s’ha pagat i no consta cap concurs d’adjudicació. No deixa de tenir la seva lògica, donat que Jaume Roures des de fa anys és qui manega a plaer una proporció escandalosa del pressupost de TV3. Això tampoc no ho explicaran els Serveis Informatius perquè Roures és de la mateixa corda ideològica i sap premiar favors i silencis.


La nostra Televisió Pública no ens informa sobre l’abast brutal de la crisi ni sobre quina és la situació real de la Generalitat en aquests moments, per això no ens ha fet saber cap notícia sobre l’aturat que es va suïcidar en públic a l’Hospitalet i han ocultat que les farmàcies de Catalunya no cobren de la Generalitat des del mes de juny i que cap Caixa els ha volgut concedir un crèdit-pont perquè la solvència de la Generalitat ara per ara és zero. Potser han pensat que explicar-nos aquests petits detalls podia comportar greus conseqüències per als seus interessos de periodistes revolucionaris : ser remoguts dels seus llocs privilegiats, un esclat social incompatible amb les seves inútils receptes ideològiques, una devallada electoral cataclísmica dels amos que els riuen les gràcies, que ningú compri uns bons de la Generalitat amb el mateix valor real que els bitllets del Monopoly,…


Amagar dades tan importants i encobrir la injustícia no només no és progressista, és profundament reaccionari i antidemocràtic. Sostenir en la cúpula dels serveis informatius d’una Televisió Pública un grupuscle fanàtic i totalitari és insostenible. No ens ho podem permetre, no ens ho mereixem.


Dediquem aquest article a Joan Roy, Z"L, mort el passat dia 23. Periodista, patriota, amic d’Israel i fundador de l'Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI). Va ser purgat de TV3 a primers de 2004 tan bon punt el govern Tripartit va prendre possessió de la Televisió Pública de Catalunya. TV3 no el va recordar amb motiu del seu traspàs.
La seva lluita no serà endebades.


Visca Catalunya! Visca Israel!

PORRA ELECTORAL

Convidem els nostres lectors habituals o passavolants a arriscar-se a participar en aquesta Porra Electoral. Si algú encerta la distribució dels 135 escons tindrà un premi sorpresa -del tot simbòlic-.

Nosaltres també farem la nostra aposta però no aquí sinó al lloc dels Comentaris, com tothom. Si es donés el cas que l'encertem nosaltres, també ens premiarem.

Endavant, no es tallin!

Pensin que parteixen d'aquesta realitat...
Portiere di Notte?

dilluns, 22 de novembre de 2010

VOLEM SER GRANS?

Aquest cartell que anuncia una “Biblioteca municipal”, fa mesos que està plantat en un solar d’un poble de Catalunya. Dóna una lleugera idea de com s’ha governat aquests darrers anys i de l’estat en què queda la cultura.

Tantes promeses!...  Van comprometre’s a augmentar el pressupost de cultura fins al 2%. “Ja n’era hora!”, vam exclamar alleugits. Qualsevol país civilitzat defensa la seva cultura i la nostra ho necessitava desesperadament. Però el pressupost no ha passat mai de l’1,4 %. L’anomenat u per cent cultural consistent a destinar aquest percentatge de l’obra pública al Departament de Cultura, ha estat sistemàticament eludit amb tota mena de tripijocs administratius.

Més de la meitat del pressupost de Cultura es destina a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, un ens del tot necessari però que amb els anys ha anat degenerant, desviant part del pressupost a productores amb lligams sospitosos i sobrecarregant-se de personal innecessari i de Comissions, Comitès, Subcomitès, Consells i càrrecs que s’enduen un pessic inassumible i forassenyat.

Una proporció escandalosa del pressupost de Cultura es destina a comprar voluntats i silencis de la premsa escrita i digital. Potser per això el periodisme d’investigació ha passat a la història al costat de les guerres púniques, els reis gots o la caiguda de Bizanci. Deu ser per això que no es publica amb noms i dades que aquells que ens van prometre allò de les mans netes tenen un secretari general de Cultura que s’ha autoatorgat nou milions d’euros o que estan nomenant tota mena de càrrecs vitalicis amb sous estratosfèrics per ocupar llocs sovint inventats i del tot innecessaris.

O algú ens explicaria que s’estan repartint subvencions milionàries saltant-se el règim de concurrència competitiva; és a dir, a dit, sense anunci previ, sense que se sàpiguen les condicions, evitant l’acompliment d’obligacions que usualment s’exigeixen per llei i amb convenis que no es fan públics i que comporten un compromís plurianual que suposarà una hipoteca afegida per al proper govern... i per a tots nosaltres. Són “subvencions salvavides” : jo et regalo això i tu em dones feina quan salti de la Conselleria. Els propers dies seran un escàndol que no podrem oblidar en generacions.
Potser algun vell periodista prestigiós o algun becari amb instint ens hauria posat al corrent sobre què està passant amb un reduït grup de productores que han estat tots aquests anys vivint de la subvenció i que ara es declaren en conscurs de creditors. O del productor fugit amb mig milió d’euros sense justificar. O de la quantitat ingent i inexplicable de mainada de les JERC sense cap mèrit ni currículum pul·lulant i cobrant de la Conselleria. O del misteriós cas dels arqueòlegs... ¿Sabien que a totes les delegacions de Cultura hi ha un fotimer d’arqueòlegs de plantilla i contractats?

Veuran, si un pagès vol ampliar una granja de porcs -posem per cas-, està obligat a avisar al Departament de Cultura, perquè podria ser que allà on han d’anar les menjadores o la tanca s’hi amagués un tresor arqueològic. El pagès, normalment, passa uns dies de neguit pregant que els arqueòlegs del departament no trobin un tros d’aquell canti d’aigua que se li va trencar al tio Cisco a la sega d’ordi de l’any 42, no fos que pensessin que es tracta d’un vestigi de ceràmica ibèrica i l’assumpte acabi amb el desembarcament d’una legió de paios disfressats d’Indiana Jones i s’hi passin setmanes escombrant-li l’explotació amb un pinzellet. No exagerem, el Departament facilita un vestuari “d’arqueòleg” al personal i de vegades ha de recórrer a estudiants i becaris, de tanta feina com tenen. Evidentment, si la cosa es complica es contracta una empresa. Paga Cultura...

Aquí part del "monstruari" d’una reputada empresa de prospeccions arqueològiques contractada sovint pel Departament de Cultura :

Per cert, les vegueries ja funcionen de facto i cadascuna de les Conselleries de la Generalitat, inclosa la de Cultura, hi tenen delegacions. És que hi havia tantíssima gent capacitada per ocupar aquests càrrecs que per comptes de tenir delegacions provincials n’han afegit unes quantes més. No ve d’aquí. Fins i tot hi ha Delegació de totes les Conselleries... a Barcelona!!! Ens demanem com no se’ls ha acudit fer alguna Delegació de la Delegació al Restaurant Drolma o al Via Veneto, posem per cas.

Mentrestant, la majoria d’obres de teatre subvencionades i sufragades per tots els catalans no surten de Barcelona, el país no té una cinematografia prestigiosa per passejar pel món, el Govern no ha exigit políticament el coneixement i la difusió de la cultura i la llengua catalana a Espanya, ens hem deixat el pressupost en fires, sous pels jerquis, subvencions a amics i canapès, i ens fa l'efecte que la biblioteca virtual que mostrem a la fotografia... haurà d’esperar molt de temps!

Malgrat l’espoli fiscal el nostre país disposa d’un pressupost que, ben administrat per gent responsable i solvent, permetria uns mínims de decència i d’eficiència que actualment brillen per la seva absència.

La profusió kafkiana d’organismes, empreses semipúbliques de dret privat, consells, delegacions i instituts diversos formen un organigrama més intricat que el del Politburó de l'URSS dels anys ’40.

El Pressupost de la Generalitat de Catalunya és 1.000 milions d’euros superior al de Xile. Si bé és cert que el nivell d’assistència mèdica i benestar social de Xile està per sota, cal ponderar que Xile té una població de 17 milions d’habitants, una superfície 24 vegades superior i unes despeses en política exterior i defensa que Catalunya no té.

Israel té una població gairebé idèntica a la de Catalunya, un 30 % menys de superfície i un sistema del benestar similar, amb institucions i organismes semblants : televisió pública, teatre, òpera, universitats i museus nacionals, parlament, etc... El seu Pressupost estatal dobla el català, cosa perfectament comprensible si es té en compte la inversió continuada en diplomàcia, seguretat civil, serveis d’intel·ligència, exèrcit (recordem que el servei militar és generalitzat, mixt i perllongat), armament (una despesa continuada des de fa més de seixanta anys i que resulta, alhora, gravosíssima i vital) i acolliment continu de població que fa alia retornt a Israel, amb tota la logística i les despeses que suposa l’adaptació, suport, manutenció, etc d’aquest col·lectiu que es renova constantment. Cal destacar, a més, la impressionant inversió en investigació i universitats que han dut Israel a ser la segona potència en patents, un referent en noves tecnologies i en avenços mèdics i receptor de diversos premis Nobel. Israel inverteix i promociona totes les branques de l’art i la cultura; la seva cinematografia -malgrat ser massa desconeguda al nostre país- és remarcable; la seva literatura, prestigiosa. Van revolucionar la dança contemporània, el percentatge de músics virtuosos és descomunal i únic al món.

No estem donant la talla. Cal un replantejament en profunditat sobre qui pot governar i qui està capacitat per dirigir i gestionar les institucions del nostre país. Com s’ha demostrat, el problema més greu no és la composició i la tria de les llistes electorals. Caldrà insistir en les llistes obertes, sí, però és infinitament més urgent que els alts càrrecs de totes i cadascuna de les Conselleries siguin ocupats per gent capaç, preparada i convençuda que la seva missió és servir el seu país, no pas servir-se’n. S’ha d’acabar la mascarada de personatges desubicats, mediocres o interessats, designats pel carnet, per la quota o per afinitats personals sense cap base.

L’any 2014 recordarem la brutal desfeta de fa tres segles, però, també, el centenari de la gesta excepcional que un grapat de patriotes vàren protagonitzar a partir de 1914 : la Mancomunitat de Catalunya. Catalunya encara no els ha agraït prou el seu valor, la seva empenta, la vàlua, la il·lusió, la imaginació, l’eficiència i els fruits que encara ara collim i fruïm. No era gent abrandada, heroica i cridanera. Era gent capaç, treballadora, generosa i brillant que amb pocs mitjans i un marc institucional mínim va plantar els fonaments del nostre renaixement. Amb molt poc es pot fer molt si hi ha voluntat, preparació, esperit de servei i patriotisme.

L’any 1948 l’Organització de les Nacions Unides va votar a favor del naixement de l’estat d’Israel. Una població reduïda, dispersa i esperançada va haver de fer front a un repartiment injust que li concedia només una part de la seva terra, la més àrida, la més improductiva. Van haver d’afrontar les traves dels col·lonitzadors anglesos, l’embat dels països veïns, la guerra i l’arribada de centenars de milers de germans que havien sobreviscut a la Shoà. No disposaven de mitjans ni de fortunes. Ningú no va demanar una subvenció. Es van unir, van treballar, van confiar els uns en els altres i en els dirigents més preparats i més capaços i van idear un sistema de rec per degoteig que va fer florir el desert.

Amb molt poc es pot fer molt. Potser ja comença a ser l’hora de decidir d’una vegada què volem ser quan siguem grans. Suposant que la petitesa no ens hagi vençut i vulguem ser GRANS.

dilluns, 15 de novembre de 2010

ENS HI VA LA PELL


Ens estem enfonsant. Massa derrotes militars, massa dictadures, massa botiflers ... Només ens faltava una era breu, formalment democràtica, d'un govern suposadament progressita i catalanista per fer-nos pedre gairebé tot del poc que ens quedava. Les coses estan així. Empassem-nos l'orgull. Ens van enganyar però protestar no serveix de gaire. Cal pencar, cal lluitar per sortir d'aquest malson.


Sovint sobren les paraules.

divendres, 12 de novembre de 2010

LES MANS TACADES

“Mai no havia vist un dia tan bell i tan cruel”. Això afirma, en la seva primera intervenció, un dels personatges més impressionants del teatre universal. Es tracta d’un home que acaba d’aconseguir una gran victòria per al seu país i que cavalca al costat d’un altre general i bon company que té els dies comptats. La seva nació el considera un home valent i lleial i sap que serà generosament recompensat. Però la glòria del seu triomf i la temptació sorgida de confusos auguris el fan cobejar més poder i l’arrosseguen a la traïció, el crim i la destrucció. Es diu Macbeth.

Una prèvia : hi ha moltes maneres de fer Hasbarà. Aquesta n’és una. Ens és ben igual si és o no la millor. És la nostra manera de lluitar contra la judeofòbia i contra la misèria humana. Perquè estem convençuts que ambdós propòsits formen part d’una mateixa finalitat. Ni obeïm consignes ni pontifiquem sobre les solucions. Som imperfectes, segur, però ens uneix l’esperança i la confiança en la democràcia, la justícia, l’esforç i la decència humana. Més enllà dels nostres mèrits i de les nostres limitacions, no ens rendirem.

Avui volíem publicar la continuació del nostre post anterior. S’havia de titular “MANS pleNETES” i narrava alguns fets verídics que voregen el sainet. Ja el publicarem més endavant, perquè avui no és un bon dia per la comèdia. Ben al contrari, és un dia trist, desangelat, depriment.

Mentre el nefast govern tripartit s’omple la boca proclamant que és progressista, un aturat sense cap ajut s’ha suïcidat en públic a L’Hospitalet. TV3 no en diu res. La Vanguardia ha retirat la notícia de la portada digital i ho ha passat a Successos.

Un pare de família que ja no sap a qui demanar ajut, un home que ho ha perdut tot, que se sent abatut, superat, humiliat, suplica al seu ajuntament -que es fa dir “socialista”- que no facin fora la seva família d’un pis oficial buit perquè no li fa mal a ningú ocupant-lo mentre troba un lloc on anar i perquè si els fan fora hauran de dormir al carrer i “allà ara hi fa molt de fred”. Els Serveis Socials del consistori deneguen la seva petició. L’home perd tota esperança i no es veu amb cor de suportar el desnonament, de veure la seva dona i la seva filla petita fotent-se de fred a les nits i vagant tot el dia pels carrers com uns fantasmes. Potser els mateixos Serveis Socials que el llencen a l’abisme més endavant li treuran la custòdia de la nena adduint que no està capacitat per fer-se’n càrrec; potser algun mocós endollat al mateix ajuntament i que fa veure que treballa un dia es creuarà amb ell i se’l mirarà per damunt de l’espatlla pensant que va brut i desentona amb aquesta merda de Catalunya virtual governada per ineptes, corruptes i pertorbats.

L’home és un treballador de la construcció. Només vol feina, tirar endavant dia a dia i veure créixer la seva filla. Ell no va concedir cap crèdit ni va requalificar cap terreny ni va prometre a ningú des del poder un món més just amb igualtat d’oportunitats. Es demana si això és el futur i s’enfonsa en la desesperació, perquè no tothom és tan fort com ens pensem que seríem en una situació límit cadascun de nosaltres. “Que Déu no t’envïi tot el que pots suportar”, diu un proverbi jueu.


Baixa amb una corda del pis que ocupa, irromp a una plaça i es penja davant de tothom que ho vulgui veure. Perquè si t’han de veure arrossegant-te pels carrers precedint la teva família en la misèria, si sent un treballador t’has de sentir a dir que per què no treballes, ¡què collons! que et vegin allà penjant, que diguin el que vulguin, que vegin l’abast del fracàs, del dolor i de la frustració.

Que el vegi el funcionari barbamec que ha guanyat unes oposicions amb trampa perquè era del partit i que passava per allà absort calculant quants vals de dinar podrà justificar aquest mes, que el vegi l’okupa de saló que sap que té una família que sempre li donarà un cop de mà, que el vegi el periodista que s’estima més no tocar segons quins temes no fos que es perdés la propaganda institucional que manté el seu diari. Que el vegin els que no han pencat en sa puta vida i van dient que el treball dignifica, i els que parlen de proves divines, i els professionals de les causes de pobles que no coneixen, i els membres privilegiats d’ONGs orgàniques que fan excursions solidàries, i els que diuen que no els interessa la política. Que el vegin els nens que creuen que estan segurs i els compradors de bons de la Generalitat al 4,75%. Que el vegin els intel·lectuals subvencionats i els directors de sucursal que només concedeixen crèdits a negocis fàcils i porcs. Que el vegin els sindicalistes corruptes i els que saben com blanquejar diner marró-merda. Que el vegin els centenars d’impresentables que van en cotxe oficial i aquells que encara no han entès que en aquest moment desenes de milers d’aturats estan deixant de percebre la pròrroga de l’atur i que el seu món de retòrica tova i cel·lofana reciclable està a punt d'esclatar. Que el vegin els tertulians que figura que saben de què parlen i els que passen de tot. Que el vegin els que des d’un govern no van complir amb les seves obligacions i els qui ara mateix rebenten conscientment la caixa comuna de la població amb nomenaments i subvencions indecents. Que el vegin els qui accepten aquests nomenaments i aquestes subvencions. Que el vegin els miserables que grimpen insultant la nostra nació i putejant la nostra llengua mentre callen la tragèdia quotidiana. Que el vegin els que ens van enganyar prometent-nos mans netes i els qui els vam votar.

Que el veiem tots, hòsties!


dimecres, 3 de novembre de 2010

L’AFER CAROD (Jugar amb les ombres)

Fa pocs dies, el Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, va ser entrevistat pel programa ‘Salvados’, de La Sexta, on va acusar l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, de FILTRAR a la premsa la seva reunió amb membres d’ETA els primers dies de gener de l’any 2004. Aquell episodi va marcar la carrera política de Carod i va posar de manifest l’astúcia i els mitjans de què disposen els enemics de l’independentisme català i la manca absoluta de sentit de la realitat dels qui de sobte es van trobar jugant en la Primera Divisió de la política.


Passats els anys el senyor Carod encara no ho ha entès i continua fent declaracions absurdes, insinuant mitges veritats en un to misteriós i callant detalls que els catalans tenim tot el dret de conèixer.


Molts catalans el vam defensar dels atacs brutals de què va ser objecte en aquelles dates, inclosa la injuriosa acusació de col·laborar amb el terrorisme. Era cert, com va afirmar el propi Carod per defensar-se, que el seu propòsit no consistia en afavorir ETA i que tots els governs espanyols havien mantingut contactes, converses i fins i tot negociacions amb la banda armada. Sostenia, i és cert, que gairebé tots els governs del món ho fan de manera oficial o oficiosa, però mai ha admès -o potser encara no ha entès-, que aquesta mena de contactes preliminars en cap cas no els protagonitza un primer ministre actuant d’incògnit sinó una delegació autoritzada, oficialment o extraoficialment, pel govern de torn. Els dirigents polítics, en tot cas, supervisen l’operació i apareixen al final per signar un acord, penjar-se les medalles i administrar la victòria.


Després del pacte que va fer possible el govern Tripartit i va dur ERC al govern, Carod va ser incapaç de posar-se en el seu lloc, ara institucional, i de plantejar-se seriosament els equilibris de poder, la contundent solidesa de l’aparell de l’estat, la sofisticació de l’alta política i les manifestacions quasi infinites de misèria humana de què eren capaços adversaris, coaligats i coreligionaris. Obsedit amb l’enemic oficial -Aznar- i els dolents d’un guió simplista de bons i dolents -el PP i CiU-, un Carod-Rovira ensuperbit i persuadit de la seva posició de força pel fet d’haver propiciat un govern de coalició “que li devia a ell la seva existència” va mostrar les seves cartes amb fets, paraules i gestos prou explícits per acabar de decidir els seus mateixos companys de coalició a anul·lar-lo políticament amb la màxima celeritat.


No estem en condicions de quantificar la proporció de bones intencions i de megalomania que van dur Carod a cometre la insensatesa d’entrevistar-se amb membres d’ETA prop de Perpinyà. El cert és que milers de mirades amatents esperaven la més mínima relliscada del Conseller en Cap per destruir la seva carrera política i desacreditar ERC. Carod, per la seva posició de força, havia aconseguit una presidència compartida de facto, una mena de bicefàlia materialitzada amb la forçada delegació d’importants competències que institucionalment corresponien al president de la Generalitat i, a més, competia obertament amb el president Maragall en el terreny de l’autoritat, la preparació i el carisma. A això cal sumar-li el mortificant recordatori, amb una amenaçadora insistència, que el PSC i el president li devien a ell i a ERC un estatus i un govern que no havien guanyat directament a les urnes. Els seus dies de glòria estaven comptats.


Maragall ho sabia, molts ho sabien

Carod-Rovira s’entesta a repetir que el president Aznar va filtrar la seva trobada amb membres de la direcció d’ETA. És alarmant que encara ens enganyi callant el que sap i afirmant que un president de govern filtra informacions, per més privilegiades que siguin. Un president de debò, encara que sigui antipàtic i anticatalà, disposa de prou poder i prou personal de confiança per delegar una filtració. Un president de debò no filtra, ordena o autoritza que es filtri, es publiqui i s’escampi una notícia o una campanya en tota regla. I Aznar va autoritzar la publicació d’aquella notícia a contracor perquè la reservava interessadament per animar l’últim tram de la campanya electoral espanyola, com a traca final per tal de desacreditar Rodríguez Zapatero i el PSOE. Va ser, precisament, l’aparell del PSOE -amb la col·laboració del sector més afi del PSC- qui va precipitar la crisi per desactivar l’escàndol que hauria muntat la premsa i els mitjans de l’òrbita del PP a poques jornades de les eleccions generals del 14 de març, acusant el PSC -i de retruc el PSOE- de compartir govern "amb un dirigent separatista català que “coquetejava amb ETA”. Cal recordar que a partir d’aquell moment part de la premsa i l’ex Delegada del Govern espanyol a Catalunya i aleshores ministra d’Administracions Públiques, Julia García Valdecasas, van acusar Esquerra Republicana de ser un “partit terrorista”. Permetre que aquell afer, plantejat en aquells termes -en gran mesura compartits i atiats per alguns barons del socialisme espanyol-, esclatés a tocar les eleccions hauria pogut suposar una desfeta electoral sense precedents per al PSOE.


Els socialistes espanyols i catalans i Esquerra Republicana de Catalunya van simular sorpresa i indignació acusant Aznar de fer seguir Carod pels Serveis d’Intel·ligència i per divulgar informació privilegiada. El grau d’hipocresia i de cinisme d’aquestes acusacions sí que resulten sorprenents i indignants. Que els governants fan un us interessat de la informació procedent dels seus serveis d’intel·ligència és un fet universalment conegut i entusiàsticament practicat per qui ha estat o estarà algun dia en disposició de fer el mateix. El PSOE s’ha afartat d’abusar-ne; ERC ho ha provat.


D’altra banda cap partit amb sentit d’estat no pot escandalitzar-se pel seguiment d’un líder polític que es desplaça a l’estranger de forma irregular i transita per un territori on hi ha un grup terrorista que es mou amb certa facilitat. ¿Què hauria succeït si ETA hagués segrestat Carod? És molt fàcil respondre que això era impossible, que Carod hi anava de bona fe, etc. Sí, sí, molt bonic, però qualsevol que tingui un mínim d’informació sobre ETA i no simuli anar amb el lliri a la mà sap que aquesta organització no és monolítica, que hi ha divisions i pugnes pel poder i que, en aquell moment, es lliurava una batalla soterrada entre la vella dirigència i els cadells borderlines sorgits de la kaleborroka disposats a demostrar com fos que tenien més collons que els iaios de l’aparell. ¿Se’ls acut una bufetada més sonora a la cara dels partidaris de la negociació i un trofeu més descomunal que un segrest tan sonat?


Però, a més, aquells que simulaven sentir-se atribolats pels seguiments del CNI callaven que… no calia. Al CNI no li calia seguir Carod perquè els Serveis d’Intel·ligència francesos tenen el costum de treballar sense rebre ordres del Govern espanyol. Al CNI no li calia seguir Carod perquè és sabut que té prou agents infiltrats a ETA i, també, als Mossos d’Esquadra. Al CNI no li calia seguir Carod perquè encara que no sigui massa sabut, te prou infiltrats a tots els Partits polítics de Catalunya. I, a més, ni al CNI ni a cap servei d’intel·ligència no li calia seguir Carod perquè el grau d’indiscreció i de delació provinent dels partits i dels mitjans de comunicació catalans és més que suficient per informar indiscriminadament sobre qualsevol tema a qui sigui.


Que Carod s’havia de trobar amb membres de la direcció d’ETA a primers de gener de 2004 era un secret conegut per la cúpula socialista del Govern. De fet, Carod va presentar-se a una cita amb ETA a primers de desembre de 2003 mentre ERC negociava el Tripartit amb el PSC i Iniciativa i es va trobar amb la sorpresa que els interlocutors pertanyien a l’esquerra abertzale, no a l’organització terrorista. L’assumpte es va resoldre aplaçant l’entrevista, però les giragonses de la Història van fer coincidir la cita amb ETA amb una situació política fins aleshores inèdita : el Secretari General d’ERC ara era el Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.


El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser convenientment informat i havia de prendre una decisió urgent : no considerava convenient aquella cita però tampoc s’hi podia oposar perquè una desautorització explícita hauria pogut suposar la mort d’un govern que tot just acabava de néixer amb tota mena de dificultatats. Per tant, va fer un simulacre de mutis inventant un viatge improvisat a l’estranger. I aquí s’inicia un nyap descomunal que cap eminència del periodisme d’investigació ha estat capaç de denunciar. Els oferim la narració dels fets en rigorosa exclusiva i esperem que els Mèdia tinguin, si més no, la delicadesa de citar-nos en el supòsit que gosin fer públic aquest afer.


Informat el President Maragall de tal despropòsit i aconsellat pel seu entorn de màxima confiança (especialment pel seu germà Ernest i pel seu Cap de campanya electoral, Jordi Mercader, periodista expert en pastisseria de farsa fina), en una hemorràgia de lúcida habilitat va decidir tirar pel dret i desaparèixer del mapa precipitadament per no resultar esquitxat políticament mitjançant un bonic Decret al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4040 amb data 31 de desembre de 2003 que deia el següent (les majúscules i minúscules dels càrrecs oficials esmentats són un fidel reflex de l’escrit original tal com es pot comprovar en el Document enllaçat ut supra. El text en negreta és nostre) :


DECRET


342/2003, de 29 de desembre, de delegació de funcions executives del President de la Generalitat de Catalunya en el conseller en cap.


D'acord amb el que estableixen els articles 36.3 de l'Estatut d'autonomia i 64 de la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya;


Atès que he d'absentar-me de Catalunya des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004,


Decreto:


Article únic


Delegar en el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya les funcions executives que em corresponen com a President de la Generalitat des del dia 30 de desembre de 2003 al dia 4 de gener de 2004, i mentre no torni a Catalunya.


Barcelona, 29 de desembre de 2003


Pasqual Maragall i Mira


President de la Generalitat de Catalunya


A continuació el Molt Honorable President Maragall simula que se’n va a descansar uns dies a Turquia. I punt!... Però no, no va marxar. Per començar esperem que s’hagin adonat d’un detall: el Decret, signat amb tantes presses duu data 29 de desembre però no es publica l’endemà sinó el dia 31, i és lògic que així sigui perquè la precipitació dels aconteixements -la nova data de la cita amb Carod imposada per ETA-, es confirma ben entrat el dia 29 o el dia 30; en conseqüència, l’etapa del Tripartit s’inicia amb 24 hores de sede vacante: un dia sense President ni substitut!


La tarda del mateix dia 31 el senyor Jordi Portabella, segon Tinent d’Alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde en funcions, encarrega per telèfon un sopar per a dues persones a un conegut Restaurant del carrer Provença de Barcelona. Cap al tard el va a buscar personalment en el seu cotxe oficial. Simpàtic i loquaç com és li comenta a la Mestressa del Restaurant que l’encàrrec no és per ell sinó pel President de la Generalitat de Catalunya. La Mestressa, òbviament, no vol cobrar ni un euro de l'encàrrec i Portabella marxa satisfet en el seu cotxe oficial amb el sopar familiar del President… Del President en funcions, se suposa? No, el sopar no era per Carod i senyora, era per Maragall i senyora. I val a dir que el president Maragall va tenir la gentilesa de trucar la Mestressa del Restaurant del carrer Provença per felicitar-la pel sopar i per agrair-li que no hagués acceptat cobrar-lo. A la Mestressa del Restaurant no li ve de nou parlar amb el President perquè Maragall i la seva esposa en són clients des de fa anys.


Que el president Maragall era a Catalunya per aquelles dates i que ho sabia el seu cercle proper i més gent qure no suposaven i desitjaven els protagonistes d’aquell nyap ho demostrarem més endavant, però el primer que ho va plantejar públicament com si es tractés d’un enigma apte només per a iniciats i ments privilegiades va estar, justament, Josep Lluís Carod-Rovira.


En efecte, Carod no ha admès mai que el dia de la seva reunió amb membres de la cúpula d’ETA ell fos el President en funcions de la Generalitat de Catalunya. No ho va admetre en el decurs de l’entrevista que Mònica Terribas li va fer l’endemà que esclatés l’afer, el 27 de gener de 2004 al programa ‘La nit al dia’ -convenientment desaparegut de l'arxiu de consulta pública de TV3- i ho va negar sistemàticament passats gairebé tres anys, misteriós i entossudit, amb motiu de l’entrevista que li va realitzar Xavier Sala i Martín com a cap de llista d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2006 publicada el dia 20 d’octubre a ‘La Vanguardia’. Val la pena transcriure aquest breu combat d’esgrima dialèctica digne dels Germans Marx:


–¿Es anecdótico que usted siendo el president en funciones abandonara el país y nos dejara, por así decirlo, sin líder político?


–Lo dice usted que era president en funciones…


–Quiero decir que el president estaba de viaje oficial y usted era conseller en cap.


–No, mire, que yo dejé el país siendo president en funciones lo dice usted.


–Pues cambio mi pregunta: siendo conseller en cap y por tanto el máximo responsable dado que el President estaba fuera del país, ¿se fue usted del país?


–Quizás me explique mal. ¿Usted me está diciendo que yo dejé físicamente el país siendo yo el presidente porque el president no estaba?


–No. Digo que, estando el president Maragall fuera del país y, por lo tanto, siendo usted el máximo representante del Govern, usted abandonó el país.


–Esta afirmación la hace usted.


–Sí. La hago yo. Dígame si es verdad.


–Yo le digo que no. Pero esta afirmación la hace usted… como hace todo el mundo cuando dice que fui a Perpiñán. Yo a Perpiñán he ido mil veces en mi vida pero no a reunirme con ETA.


–… El problema es que usted abandonó el país en un momento


en que el president estaba en el extranjero y dejó al país sin líder gubernamental.


Si el problema era éste yo ya dejé de ser conseller en cap, por lo tanto ya está, ¿no? Yo asumí mi responsabilidad dejando el Govern. Después a mí el pueblo de Catalunya me juzgó y me hizo pasar de un diputado a ocho y de 150.000 votos a 650.000.


Que “ja està”, diu? No, en absolut. Que aquella operació comportés la seva sortida del Govern no és res comparat amb la trama de mentides i de silencis que va suposar que el poble de Catalunya el jutgés i el premiés com a un heroi sense saber la veritat, abusant de la confiança i la bona fe dels seus votants i de molts companys. ¿Qui més ho sabia?, qui s’ha lucrat amb aquest secret?, quin és el seu abast real?, per què Esquerra Republicana de Catalunya i Carod després d’això, d’haver estat expulsats d’un govern que no hauria estat possible sense ells i de constatar com tots els compromisos contrets pels socialistes catalans i espanyols eren sistemàticament defraudats van pactar amb ells un segon govern tripartit? Com pot, Carod-Rovira, ser el Vicepresident d’un govern tan judeofòbic?


En el proper article explicarem alguns detalls de la potineria i la befa cap al poble català que va bastir aquella paròdia, alguns moviments estratègics que van reforçar el PSC i l’ombra de col·laboracions aparentment sorprenents que les van fer possibles. El maridatge forçat d’uns aprenents de Maquiavel i els experts aparatxiks del PSC va infantar un segon govern Tripartit que ha dut Catalunya a una situació d’indigència moral i intel·lectual, de descrèdit i de ruïna que anys enrere ens haurien semblat inimaginables.