dilluns, 23 d’agost de 2010

PROPAGANDA NEGRA

Aquesta fotografia, que desborda la manipulació per caure en el deliri, poden contemplar-la a 'Dempeus', un blog progre sobre sanitat pública i drets humans que, com no podia ser d'altra manera, demonitza sistemàticament Israel i calla tot el que es refereix a la barbàrie dels països islàmics, incloses les violacions als drets més elementals de les dones, tot i que considera que -precisament- un dels drets més sagrats de les dones de casa nostra és l'avortament tipus barra lliure. Si van a la pàgina i cliquen sobre la foto per guardar la imatge veuran la llegenda "niña-en-gaza". L'article correspon a aquest mes d'agost, la fotografia no sabem quan va ser presa però entenem perfectament el missatge que vol transmetre. Els malnascuts que van prendre's la molèstia de maquillar amb sang el nino que porta la xiqueta no ho són més que els editors que la publiquen en el context d'un article sobre salut infantil. Estem segurs que farà les delícies dels antisemites i de molts retardats sensibles que no es demanaran com és que la nena duu un xandall impecable i menjar a ambdues mans. No sabem on va ser presa la foto; a Gaza?, al Raval de Barcelona? El que temem és que la nena, si viu a Gaza, sigui lliurada com a esposa a un "valerós soldat d'Al·lah" perquè abusi d'ella a plaer.

Això no és res, només es tracta d'un blog català dedicat a cantar les excel·lències de la sanitat pública tipus marxista-leninista i a horroritzar-se amb la col·laboració de la sanitat privada amb el sistema públic per l'atenció i la investigació. Són els admiradors de la "meravellosa" sanitat cubana, sovint votants o integrants d'Iniciativa-EU, els que han de dur-nos a la felicitat universal que tan bons resultats va obtenir a Cambodja, la Xina i l'URSS i que inspira Chávez i altres llumeneres revolucionàries del moment.


El cas és que aquesta fotografia forma part del que és conegut com a PROPAGANDA NEGRA, actualment dedicada gairebé en exclusiva a Israel i, per extensió, als jueus. La història de la manipulació és tan antiga com la humanitat i ha assolit fites remarcables en els darrers 100 anys. Per posar dos exemples situats en un mateix context geogràfic i amb pocs anys de diferència tenim el libel de la policia zarista sobre els "protocols dels savis de Sion" i les acusacions al·lucinants de la policia stalinista contra qualsevol dissident del règim comunista. Ja sabem les conseqüències d'aquestes obres d'enginyeria del mal. Però qui va perfeccionar i sistematitzar la manipulació informativa va ser Joseph Goebbels, que va establir uns "principis" que, com podran comprovar, segueixen fil per randa tots els propagandistes antisemites, començant pels nostres mitjans públics de comunicació, inclosa la TV3 dels darrers anys. Són aquests :


1.-Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l'adversari en un únic enemic.
2.-Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.
3.-Principi de la transferència. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. «Si no pots negar les males notícies, inventa'n unes altres que les distreguin».
4.-Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.
5.-Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell a la intel·ligència dels individus als quals va dirigida. Com més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen gran facilitat per oblidar.
6.-Principi d'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentar-les una vegada i una altra des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí ve també la famosa frase: «Si una mentida es repeteix moltes vegades, acaba per convertir-se en veritat».
7.-Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.
8.-Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.
9.-Principi de la silenciació. Fer callar les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contraprogramant amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins.
10.-Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.-Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer a molta gent que pensa «com tothom», creant una falsa impressió d'unanimitat.
Després de llegir aquesta perla ens venen als llavis els noms d'alguns responsables dels informatius de TV3. En Pepe Garriga deu haver memoritzat els 11 principis i els deu recitar del dret i del revés en diferents llengües fins i tot quan dorm. Algun dia parlarem d'aquest "servei" de propaganda enquistat a Televisió de Catalunya i pagat per tots els contribuents.

De tota manera cal dir que a Goebbels li va sortir el tret per la culata quan als serveis d'intel·ligència de la Gran Bretanya se'ls van inflar els dallons i van bastir un servei de contra-propaganda monumental amb gent d'un talent i una eficiència excepcionals. És una història llarga i amb episodis fins i tot divertits i ben documentats que els recomanem que ressegueixin. Hi trobaran des del modest i implacable doble agent català Joan Pujol -Garbo- fins al sofisticat autor de James Bond, Ian Fleming.







Evidentment ens resultaria més senzill inventar-nos que els dirigents de Hamas mengen cervellets arrebossats de nens jueus que fer Habarà, la qual cosa comporta investigar, raonar, rebatre les difamacions amb proves, etc. I és que no ens agraden ni la mentida ni l'avantatgisme, tot i que si ho volguéssim ho tindríem molt fàcil. De tota manera és agradable aplicar el principi de les arts marcials i deixar que l'enemic s'esmorri gràcies al seu propi impuls. Un dels episodis més sonats de les conseqüències contraproduents de l'agit-prop antijueva va ser el rumor que els àrabs van fer córrer l'any 1948 sobre les preteses violacions de dones de la zona palestina per part dels israelians. La calúmnia va provocar el pànic i molts àrabs van fugir per evitar una deshonra familiar tan insuportable deixant centenars de poblacions desertes. Passats els anys els autors d'aquell libel van reconèixer la cagada. És clar que, per "compensar", ha sorgit la teoria al·lucinant que acusa els israelians de racistes per no violar les dones àrabs!!... On no n'hi ha no en raja! Vegin aquest despropòsit publicat a un dels incomptables webs escrits per desequilibrats i podran comprovar-ho. Tracta sobre "la lujuria israelí por el asesinato". Sobretot, no es posin pedres al fetge i riguin, perquè la cosa no dóna per més...


"Mientras el capitalismo exista, los palestinos y el pueblo de Israel están condenados a vivir un continuo baño de sangre. El estado israelí continuará utilizando métodos policiales brutales como el que hemos presenciado el viernes y continuará provocando un enfrentamiento armado en forma de ataques con cohetes y atentados suicidas dentro de Israel". La intel·ligència de la majoria dels nostres adversaris no passa d'aquí!

Què els sembla un vídeo estimulant per rematar aquest post? Se'ns ha acudit la diabòlica idea de compartir amb tots vostès un fragment de la pel·lícula 'Swing kids'. Resulta que aquesta música treu de polleguera indistintament els nazis, els fonamentalistes islàmics i els anti-nordamericans... Que es fotin! I resulta que la seqüència més emocionant on podem veure com uns joves es rebel·len contra el nazisme es basa en una versió de la cançó 'Bei mir bist du schön' que gairebé tothom coneix per la brillant versió de les Andrews Sisters però que prové d'un espectacle en yiddish estrenat a començaments dels anys '30 a Nova York. Si aquest agost s'avorreixen o si disposen de prou temps, els convidem a comprovar la quantitat de versions d'aquesta peça que ens ofereix Youtube, algunes d'elles meravelloses.

Esperem que els agradi!

divendres, 13 d’agost de 2010

MEMÒRIA I MÚSICA

Avui fa un any vam espolsar-nos la mandra, vam arromangar-nos i vam penjar el nostre primer post, 'Per què els ciclistes?' Hem escrit 68 entrades; algunes són notes, d'altres, articles, alguna patinada, algun obsequi; bé, una mica de tot. Segur que hauríem pogut escriure més i millor. Al marge de si ens sentim o no orgullosos, ens sentim feliços i profundament agraïts pel que hem après, pels amics que hem fet, pels lectors que ens han visitat. No sabem i probablement no sabrem mai si algú, si un sol lector, després d'haver llegit qualsevol de les nostres entrades ha deixat d'empassar-se la gasòfia antisemita disfressada de bonisme progressista dels nostres actuals dirigents i de la majoria dels nostres mitjans de comunicació per passar, simplement, a pensar per sí mateix, a informar-se, contrastar versions i reflexionar. ¿Hem aconseguit que avui, un any després, una sola persona hagi gosat interrompre el milhomes que menteix impunement en qualsevol conversa entre amics, a la barra del bar de la cantonada o en un debat públic per oposar-hi dades i proves, per expressar una altra opinió, per posar en dubte la versió oficial de l'antisemitisme maquillat de solidaritat prostituïda? ¿Algú que ens ha llegit s'ha vist amb forces de dir-li públicament a algú "menteixes"o "això és propaganda antisemita"? La sola idea que això hagi estat possible o que algun dia succeeixi ja justifica la nostra existència, alegra les hores que hem invertit amb molt de gust i endolceix algun mal tràngol. Els explicarem un petit secret. Una de les persones que col·labora amb nosaltres fa prop de deu anys va perdre la seva feina a un "important mitjà públic de comunicació de Catalunya" per avergonyir davant testimonis el seu superior jeràrquic quan aquest, amb motiu de l'afer Al Durah, va afirmar que "els jueus són uns assassins". L'antisemita va ser convenientment premiat i actualment treballa en una important productora propietat d'un afamat pirata antisemita que, a més, té un diari antisemita, rep tota mena de subvencions i crèdits públics que mai pagarà i sufraga amb els diners de tots els contribuents més propaganda antisemita, panegírics sobre Castro, etc. Un detall: això passava a l'època en què governava CiU. Ara és pitjor, sí, però l'anterior administració va permetre la infiltració descarada dels qui ara propaguen des dels mitjans públics que Israel és un estat terrorista i l'Iran una democràcia amb dret a posseir la bomba atòmica. Les coses són així. De fet, sempre han estat així, no ens ve de nou i, posats a comparar, val a dir que hi ha tres fets positius : 1.- malgrat tot tirem endavant -i, a més, ens ho passem tan bé com podem-. 2.- en el món hi ha gent honrada i intel·ligent (fins i tot a casa nostra!!). 3.- Israel existeix, s'ha acabat la impunitat. Memòria i Música? Probablement es demanaran per què hem titulat aquest post així. Suposaran, amb raó, que citem la Memòria per recordar el nostre humil primer aniversari. I sí, en part és així. Però hem volgut compartir la nostra feliç memòria amb la dolorosa experiència dels familiars dels malalts d'alzheimer de Catalunya que avui han denunciat una pràctica mèdica imposada pel govern que patim, un govern cada vegada més deshumanitzat, burocràtic, inepte i corrupte. Pel que es veu, quan algú duu un familiar malalt d'alzheimer a un servei d'Urgències, el "protocol" clínic imposa que el malalt sigui separat i quedi sol en una sala d'espera durant hores. Quan finalment és atès òbviament no sap respondre la major part de les preguntes dels metges que l'atenen. Sovint no sap ni com es diu ni on és ni per què és allà. Aleshores els metges han d'anar a buscar el parent que l'ha dut fins al servei. Normalment es troben amb algú que, d'entrada, hauria pogut satisfer la majoria de preguntes que els malalts no són capaços de respondre, però que després d'hores d'espera i d'incertesa és un cúmul d'angoixes i sentiments de culpa. Què està passant a Catalunya? ¿Què ens està passant, com hem pogut caure tan baix? Si la nostra Administració és capaç de deixar que una persona, generalment anciana i dolorosament desconcertada, se senti sola més enllà de la seva tristíssima malaltia aïllant-la de l'únic que connecta la seva humanitat amb el món i amb el seu passat, què no estaran fent amb el nostre passat col·lectiu, amb la nostra història, amb la nostra dignitat? No volem ser el següent pacient a la sala d'espera i lluitarem per evitar que la nostra memòria com a poble algun dia es fongui amb la fredor de les rajoles d'Urgències d'aquest hospital terminal dissenyat per la ignorància, la covardia, l'estultícia i la maldat. I la música? ¿Sabien que la música és el ciment de la civilització?, que tret de l'home cap ésser viu es capaç de dominar-la?, que sorprèn els nadons, que calma els bojos, que fa recordar als amnèsics, que subjuga les bèsties?, que ens fa reviure tant o més que les olors instants concrets del nostre passat personal i col·lectiu?, que es pot transmetre de generació en generació?, que ens pot transmetre una alegria inexplicable, vertical i incommensurable com si la divinitat ens penetrés i ens disparés més enllà de les estrelles? Els hem volgut oferir aquest vídeo com a modest tribut -prestat- en agraïment a la seva paciència i a la seva generositat de lectors més o menys assidus. No entrarem a analitzar la música klezmer perquè és un tema apassionant i gairebé inabastable. Però volem dir alguna cosa sobre el solista indiscutible d'aquest vídeo : Itzhak Perlman, un virtuós del violí que es presta a col·laborar amb entusiasme amb músics poc coneguts de música klezmer tant pura com fusionada . Perlman va néixer a Tel Aviv el 31 d'agost de 1945, quan feia pocs mesos que els nazis havien capitulat i els supervivents de la Shoà que tornaven al que havien estat les seves llars europees havien de sentir dels seus antics veïns "torna allà d'on véns" (els camps d'extermini). Els anglesos no permetien que els jueus supervivents de l'Holocaust anessin a Eretz Israel i feien els ulls grossos davant les matances comeses pels àrabs contra la població jueva provant de conservar la"colònia". En aquest context complex i dolorós neix i creix Itzhak Perlman que, als quatre anys, pateix una poliomielitis que paralitza les seves cames. Potser si els seus pares o els dirigents d'Israel haguessin estat uns miserables Perlman ara seria un vell paralític malvivint d'una pensió vergonyosa, un ressentit amb el món que hauria cobrat una misèria durant 61 anys. Però, sortosament, es va sobreposar, va estudiar, va esforçar-se i va dedicar-se a allò que malgrat tot sap fer magníficament : tocar el violí com els àngels. Itzhak Perlman no pot caminar, però amb el seu violí és capaç de fer-nos ballar, de desfermar els nostres peus i les nostres ànimes, de fer-nos recórrer tota mena d'emocions en pocs compassos . No és una paradoxa, és Israel. ¿La Catalunya actual ajudaria aquest nen amb les cames paralitzades a ser un gran músic o un científic o un escriptor, o el duria al subsidi, la sobreprotecció paternalista i el ressentiment? Que cadascú respongui aquesta pregunta i lluiti en la mesura de les seves possibilitats per tal d'aconseguir que els adolescents de Catalunya no tinguin com a fita ser funcionaris de qualsevol departament. Això sí que és una paràlisi encomanada per altres nacions i una derrota. Als qui ens heu acompanyat fins ara, gràcies! Als nous visitants, benvinguts. No som multitud, però som més del que us penseu. Callar és perdre. Lluitar és vèncer. Som catalans, de vegades ens equivoquem, pensem per nosaltres mateixos, contrastem les fonts, creiem en la democràcia, sabem que no perdem el temps, no tolerem el totalitarisme, se'ns enfot el que els covards anomenen "políticament correcte", creiem que els pobles tenen el dret a decidir, sabem que Israel és la nostra primera trinxera. Aquí estem, rebent i passant la torxa de la memòria dels Anusim i proclamant amb totes les nostres forces Llança't a cavalcar la causa de la veritat!

divendres, 6 d’agost de 2010

CRIM I PROPAGANDA

Tothom coneix alguna frase enginyosa o alguna boutade de George Bernard Shaw, dramaturg irlandès en llengua anglesa, premi Nobel de literatura, socialista, fundador de la Societat Fabiana, vegetarià i progressista oficial de l'època. En una de les seves frases cèlebres afirmava que "mai havia menjat tan bé com durant el seu viatge a la Unió Soviètica". Potser era veritat. Lògicament, les autoritats soviètiques i Stalin en persona havien fet tots els possibles per cultivar l'ego i proporcionar una estada plaent a l'aleshores octogenari i consagrat Bernard Shaw a canvi de la propaganda que els va suposar. Un petit detall... Bernard Shaw va menjar opíparament i va quedar d'allò més satisfet mentre el règim comunista sotmetia la població d'Ucraïna a una espoliació de terres, collites i bestiar que va provocar més de set milions de morts en un dels episodis més miserables i salvatges de la història. Als anys 20 i 30 del passat segle, el crim va ser precedit per una sembra de propagandistes de tota mena : perversos, il·lusos, ignorants, retardats, oportunistes, escapistes, irresponsables, covards, vanitosos,... George Bernard Shaw, l'ancià progressista que s'havia passat cinquanta anys predicant el socialisme sense revolució, per "impregnació", l'enginyós "intel·lectual" que assenyalava amb el dit la hipocresia i la reacció victoriana, a l'inici de la dècada dels anys 30 defensava tant la resolució de Hitler com la felicitat dels súbdits dels sòviets. I, a més, propugnava l'eliminació dels qui considerava improductius i problemàtics i instava els químics que inventessin un gas que matés sense dolor, un gas "humà". Els desitjos d'aquest pietós vegetarià van ser atesos amb escreix; milions d'homes, dones i criatures van morir amb el seu "gas humà"...

  Quan George Bernard Shaw va fer aquestes declaracions -una de les seves "gracietes"-, no va preveure la guerra civil espanyola, ni les càmeres de gas del nazisme, ni l'assassinat sistemàtic del que els soviètics denominaven "paràsits socials". Curiosament, dos dels nostres blogs recomanats coincideixen avui en assenyalar l'abast brutal del totalitarisme; el de Jaume Renyer, sobre "Le livre noir du communisme", i 'Who's there?', sobre un despatx d'un funcionari que explica amb una fredor esfereïdora les millores introduïdes en els camions que es feien servir per assassinar els jueus del camp de Chelmno, una de les quals consistia en obrir un orifici al fons del vehicle perquè les víctimes, en adonar-se que estaven morint, no controlaven els seus esfínters i això comportava molèsties i pèrdues de temps. Aprofitem l'ocasió per suggerir-los que vegin aquest documental que tanca el cercle que uneix la barbàrie nazi i la comunista.     "Mentre els Parlaments no van enlloc, Hitler, Mussolini i Stalin fan coses", va afirmar el progressista George Bernard Shaw l'any 1933. I sí, efectivament, van fer moltes coses. No ens consta que abans de morir, l'any 1950, amb 94 anys i mentalment actiu fes cap reflexió pública sobre les seves anteriors declaracions, demanés excuses o condemnés explícitament els crims perpetrats pels seus admirats totalitaris que "feien coses". George Bernard Shaw va morir pocs dies després de caure d'una escala mentre podava un arbre del seu jardí. Avui, aquí i a tots els països democràtics hem de sofrir una legió de perversos, il·lusos, ignorants, retardats, oportunistes, escapistes, irresponsables, covards, i vanitosos que demonitzen Israel com Bernard Shaw demonitzava la democràcia parlamentària i que afavoreixen el totalitarisme islamista amb silencis vergonyants i amb panegírics suïcides. Clamen per un altre món possible, per un home nou però, una vegada més, col·laboren amb aquells que conceben la vida com un malson i es creuen amb el dret de decretar com ha de ser aquest home nou, qui es un home i qui té dret a viure. Però fa molt de temps que els temps estan canviant. Ja no. Mai més. Oblideu-vos d'exterminar els jueus.

dimecres, 4 d’agost de 2010

MERCAT CULTURAL

És curiós que les esquerres tractin la cultura com un mercat i parlin tant de gestors i d'agents culturals. ¿En què van quedar les promeses electorals? Més edificis innecessaris, més subvencions a amics i a mediocres, menys cultura al carrer, una universitat ocupada per inútils, més organismes oficials, més funcionaris,...
Bé, en això quedarà el mercat cultural. Com diu el cartell, per la compra de tres calces regalaran un llibre. Probablement de quiromància o de gracietes d'alguna llumenera mediàtica.